Daguerreotip

El daguerreotip (del francès daguerréotype) va ser el primer procediment fotogràfic anunciat i difós comercialment de manera oficial l'any 1839 de capturar imatges amb una càmera. Va sorgir a partir de les experiències prèvies inèdites de Joseph-Nicéphore Niépce (1765-1833), tractant de perfeccionar l'invent de la litografia va conseguitr fixar químicament les imatges reflectides en el interior d'una cambra obscura. Niépce va aconseguir obtenir la seva primera fotografia d'un paisatge el 1826, empleant un exposició de vuit hores. Poc abans de morir es va associar amb el decorador Louis-Jacques Mandé Daguerre (1787-1852), l'home del qual prové el nom i va perfeccionar el mètode de Niepce a partir d'una tècnica amb una placa de coure, coberta amb una solució de plata, i així, va aconseguir reduir el temps d'exposició a mitja hora i va rebre la glòria de l'invent.^[1] La imatge es revelava amb vapors de mercuri, que donava una imatge detallada amb una superfície delicada que s'havia de protegir amb un vidre i segellar per evitar que s'ennegrís en entrar en contacte amb l'aire. El 1839, Daguerre completà el seu mètode, anomenat daguerrotip^[2] i va ser donat a conèixer a París, a l'Acadèmia de les Ciències francesa.