Ectomicorriza

Una simbiosi d'ectomicorriza (del grec: ektos, "fora de;" μυκός, mykós, "fong;" ριζα, riza, "rels;" pl. abreujat en anglès com EcM) és una relació simbiòtica que es dona entre un simbiont (micobiont) fong i les rels de diverses espècies de plantes. El micobiont tendeix a pertànyer a les divisions Basidiomycota i Ascomycota, malgrat que hi ha uns pocs representants de la divisió Zygomycota.^[1]

Les ectomicorrizes es formen entre els fongs i les arrels del voltant del 2% de les espècies vegetals ^[1] Aquests tendeixen a estar compostes per plantes llenyoses, incloses les espècies dels grups del bedoll, dipterocarpaceae, Myrtaceae, Fagaceae, salicàcies, pins i Rosaceae.^[2]

Al contrari que altres relacions de mycorrhiza com la micorriza arbuscular i la micorriza ericoide, els fongs ectomicorícics no penetren dins la paret cel·lular de l'hoste. En lloc d'això formen una interfície totalment intercel·lular que consta d'hifes altament embrancades que formen una xarxa entre l'epidermis vegetal i les cèl·lules de les arrels, conegudes com la xarxa de Hartig (Hartig net).

Les ectomicorrizes es diferencien a més d'altres micorrizes per la formació d'una beina de les hifes densa, coneguda com el mantell, que envolta la superfície de l'arrel.^[3] Aquest revestiment del mantell pot ser de fins a 40 µm de gruix, amb hifes que s'estenen fins a diversos centímetres dins el sòl circumdant. Aquesta xarxa d'hifes ajuda a l'absorció d'aigua ide nutrients i sovint ajuda la planta hoste a sobreviure en condicions ^[2] i a canvi al micosimbiont li proporciona accés als carbohidrats.

Molts cossos fructífers de fongs EcM són ben coneguts Inclouen les molt valorades comercialment tòfones i també la mortal farinera borda. També es formen en molts arbres de la zona de clima temperat com els dels gèneres Pinus, Quercus, Salix, Pseudotsuga, Eucalyptus, Fagus i Betula.

Actualment es fa molta recerca científica sobre les relacions ectomicorríciques i el seu paper en l'ecosistema.