Habitus

L'habitus és un dels conceptes centrals de la teoria sociològica de Pierre Bourdieu. Per habitus es pot entendre «disposicions» o esquemes d'obrar, de pensar i de sentir associats a la classe social.^[1] L'habitus fa que persones d'un entorn social homogeni tendeixin a compartir un estil de vida semblant, car els seus recursos, estratègies i formes d'avaluar el món són semblants. Per exemple, en un estudi sobre la fotografia, Bourdieu i els seus col·laboradors varen trobar que els gustos davant el que es considera una foto maca o horrible estan determinats tant pel nivell educatiu de les persones com per la seva ocupació. A la seva obra La distinction. Critique sociale du jugement (1979) estudia els usos culturals de la França dels anys 1970 a partir d'aquesta mena de supòsits.

El concepte d'habitus es remunta a Aristòtil; habitus és la traducció llatina que Boeci dona al concepte aristotèlic de hexis. L'habitus com un terme entre, per una banda, l'acte i la potència i, d'una altra l'exterior i l'interior. És en Bourdieu que l'habitus rep alhora una formulació sistèmica i sociològica. Aquest concepte serveix per superar l'oposició entre «objectivisme» i «subjectivisme». És a dir, si la conducta està principalment determinada pels recursos disponibles, o si l'autonomia a l'hora de decidir què fer és una voluntat totalment lliure, sense restriccions degudes a la posició social. L'habitus podria assenyalar que atesos certs recursos, la forma espontània i lliure d'actuar és més semblant entre persones de la mateixa posició social, car les seves estratègies i les seves expectatives seran més semblants, sense que això sigui un determinisme total.

Per habitus Bourdieu entén el conjunt d'esquemes generatius a partir dels quals els subjectes perceben el món i hi actuen. Aquests esquemes generatius generalment són definits com a «estructures estructurants estructurades»; són socialment estructurades perquè han estat conformats al llarg de la història de cada agent i suposen la incorporació de l'estructura social, del camp concret de relacions socials en què l'agent social s'hi ha conformat com a tal. Però alhora són estructurants perquè són les estructures a partir de les quals es produeixen els pensaments, percepcions i accions de l'agent. Aquesta funció estructuradora se sosté sobre els processos de diferenciació quant a les condicions i necessitats de cada classe: les pràctiques socials derivades de l'habitus mantenen una relació estructural entre elles, en el sentit d'estructures significatives lingüístiques, segons va estudiar Ferdinand de Saussure.

L'habitus s'assimilen mitjançant el cos, mitjançant un procés de familiarització pràctica, que no passa per la consciència. Estan subjectes al temps les persones, tant que han de desenvolupar les seves pràctiques en la urgència temporal. La incorporació inconscient de l'habitus, mitjançant la socialització, suposa l'apropiació pràctica dels esquemes que serveixen per produir les pràctiques adequades a la situació i el fet d''afegir l'interès per participar en diversos camps socials com podrien ser la literatura, música, política, etc.

A cada posició social desigual li corresponen diferents universos d'experiències, àmbits de pràctiques, categories de percepció i apreciació que, al servei de l'habitus de l'individu, seran naturalitzats i considerades qualitats específiques de classe. El gaudi de l'estètic i refinat de l'art en la classe burgesa, per exemple, serà considerat per aquesta com una qualitat personal especial i no com a resultat d'unes possibilitats d'aprenentatge objectiva i històricament desiguals respecte de les classes populars. Així, l'habitus naturalitzaria el fet que l'espectre dels gustos d'elecció de la classe popular, limitada per les seves opcions econòmiques, serà condemnat a la neciesa i modèstia que l'habitus de les classes més poderoses els serveixin com a plat únic en el sistema de preferències socials. D'aquesta forma, cada posició social té el seu propi habitus, és a dir, l'objectivitat de la construcció social que genera habitus s'expressa mitjançant la subjectivitat especial dels diferents estils de vida associats a cada classe social.

L'habitus es posiciona així com una dimensió fonamental de la classe social dels subjectes: és la "classe incorporada". La classe incorporada és el cos, la classe social feta cos. A diferència de la classe objectivada, que és la posició en el sistema de relacions socials segons el volum i el tipus de capital que es posseeix (econòmic, cultural, social o simbòlic), l'habitus és l'aprenentatge i les pràctiques socials que es suren d'aquestes posicions objectives. Aquest habitus de classe serà crucial en la reproducció social, ja que en haver estat generat en unes determinades condicions socials, i manifestat de manera corporal, inconscient, els esquemes i distincions del qual és producte, actua aportant així a reproduir-les mitjançant la seva constant i contínua actualització. Això es pot observar en les fronteres de l'habitus, que és una de les seves dimensions crítiques: les hipòtesis i impossibilitats, ja que amb l'habitus un s'exclou del que està exclòs.^[2]