Ordalia

L' ordalia o judici de Déu va ser una institució jurídica vigent fins a finals de l'Edat Mitjana a Europa. Segons Francisco Tomás i Valiente, les ordalies consistien a «invocar i a interpretar el judici de la divinitat a través de mecanismes ritualitzats i sensibles, del resultat dels quals s'inferia la innocència o la culpabilitat de l'acusat». No hi ha dubte del caràcter màgic i irracional d'aquests mitjans probatoris, per això les ordalies van ser substituïdes per la tortura a partir de la recepció del dret romà al segle XII.^[1]

Mitjançant l'ordalia es dictaminava, atenent a suposats mandats divins, la innocència o la culpabilitat d'una persona o cosa (llibres, obres d'art, etcètera) acusada de pecar o de trencar les normes jurídiques. Entre gentilhomes i nobles, si en un plet (o qüestió o «punt d'honor» que feia referència al delicte de traïdoria) l'ofès no acceptava el que decidís el tribunal, es dirimia qui deia la veritat forçant l'altre a acceptar-la per mitjà de les armes en un duel anomenat repte, com es veu al Fur reial i al Cantar de mio Cid. El vencedor guanyava, i la victòria tenia efectes jurídics, i el perdedor podia acabar mort.^[2][3] En la seva forma més judicial consistia en unes proves que en la majoria dels casos estaven relacionades amb tortures que usaven el foc o l'aigua, i on s'obligava a l'acusat a subjectar ferros roents, introduir les mans en una foguera o mantenir-se per un temps llarg sota l'aigua. Si algú sobrevivia o no resultava gaire malmès, s'entenia que Déu el considerava innocent i no havia de rebre cap càstig. D'aquests judicis deriva l'expressió posar la mà al foc,^[4][5] per manifestar que es recolzava incondicionalment alguna cosa o a algú. També en deriva l'expressió prova de foc.