Plenairisme

Giovanni Fattori: Silvestro Lega pintant al costat del mar (1866-1867)
Winslow Homer: Artistes pintant a les Muntanyes Blanques (1868)
Edouard Manet: Claude Monet i la seva esposa sobre la barca del seu atelier (1874)
Paul Cézanne: Pintor treballant (1875)
Peder Mork Monsted: Plein-air al costat d'un riu (1888)
John Singer Sargent: Dennis Miller Bunker pintant en Calcot (1888)
Vasili Andreyevich Golynsky: Un dia calorós d'estiu (l'artista treballant) (1904)

El plenairisme, que obté el seu nom de la pintura au plein air o pleinairista (del francès plein air) és un terme pictòric que significa pintura a l'aire lliure. No ha de confondre's amb pintura ràpida, modalitat que exigeix acabar l'obra en unes poques hores i que sol establir-se en concursos, ni amb disciplines pròpies de tècniques específiques, com l'aquarel·la.

Encara que històricament els artistes ja van utilitzar el recurs de pintar la natura que contemplaven (gènere o art de paisatges), no va ser fins a mitjan segle xix quan de forma explícita i gairebé religiosament van triar utilitzar la llum natural per estudiar i aconseguir determinats efectes i aplicar-los a la seva pintura. Fins i tot, paisatgistes tan destacats com Carlos de Haes continuaven la tradició de reservar la major part del treball pictòric per a l'estudi (pintura de gabinet) i realitzar en la natura únicament un esbós o anotació del natural.[1]

Aquesta novetat va ser una elecció d'estil, atribuïda a l'Escola de Barbizon i els primers impressionistes a França,[nota 1] si bé a Itàlia altres cercles de pintors com els macchiaioli també van desenvolupar propostes similars en la mateixa època, mentre que a Anglaterra ho van fer els membres de l'escola de Newlyn, a Rússia molts dels seus millors paisatgistes i a altres països europeus i americans diverses colònies i cercles especialitzats en la pintura del paisatge.

La clau potser de l'èxit i popularització del plenairisme a partir dels anys 1870 va ser la comercialització dels envasos en tub per a la pintura a l'oli. Anteriorment, cada pintor havia de fabricar els seus propis colors barrejant pigments secs en pols amb oli de llinosa. Un altre invent de la mateixa etapa va ser el tipus de Cavallet anomenat en anglès «french box easel», encara que no s'ha establert amb certesa qui ho va fer servir primer. Consistia en una estructura molt fàcilment transportable, amb potes telescòpiques, que podia incorporar la paleta i la caixa de pintures; el que permetia als pintors a l'aire lliure autèntiques excursions campestres, a més de ser també apte per a la seva utilització a l'estudi.

Els impressionistes francesos com Monet, Pissarro i Renoir van defensar la pintura en plein air, no sol teoritzant sobre ella sinó mirant de realitzar la major part del seu treball en exteriors, amb la llum difusa que els proporcionava un gran para-sol blanc.

A la segona meitat del segle xix i el començament del segle xx, a Rússia, pintors com Vasily Polénov, Isaac Levitan, Valentín Serov, Konstantín Korovin i Igor Emmanuilovich Grabar, van ser reconeguts per aquest tipus de pràctica pictòrica. També els pintors americans de colònies artístiques com la de Old Lyme o el grup canadenc denominat grup dels set.

La pintura plenairista es va perllongar durant el segle XX i fins a l'actualitat.


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «nota» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="nota"/> corresponent.


From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by Tubidy