Voseo

Conxugación voseante imperativa afirmativa de venir na segunda persona singular del voseo típicu.

El voseo ye un fenómenu llingüísticu dientro de la llingua española nel que s'emplega'l pronome «vos» xunto a ciertes conxugaciones verbales particulares pa dirixise al interlocutor en llugar d'emplegar el pronome «tu» en situaciones de familiaridá.

Por estensión, puede referise al meru usu del pronome "vos" o, otra manera, al meru usu de les sos conxugaciones verbales xunto al pronome "tu".

Estrémense dos tipos de voseo:[1]

  • El voseo reverencial,[1] que consiste n'usar el pronome "vos" pa dirixise reverencialmente a la segunda persona gramatical —tanto singular como plural—, implicando la conxugación verbal de segunda persona de plural: "lo que vos digáis", "vos mirástisme". Forma arcaica y ensin usu dende va dellos sieglos, salvu en delles partes de Venezuela.
  • El voseo dialectal americanu,[1] que procede gramaticalmente otramiente, anque la morfoloxía de la so conxugación sufrió distintes evoluciones al traviés del continente; dirixir a la segunda persona de singular y tien valor de tratu informal, oldeando típicamente col tratu formal de usté.

Morfolóxicamente, puede afectar a tolos tiempos y maneres, sicasí, suel acutase al presente d'indicativu.

Na fala del continente americanu, salvu nel oriente de Cuba,[2] el voseo nun tien en cuenta los sos dos axugos clásicos —vixentes nel español peninsular— de «vos» (pronome oxeto de segunda persona de plural) y el posesivu «vuesu», coles mesmes referíu a la segunda persona del plural. El primeru ye reemplazáu por «a vos» / «te», en cuantes que'l posesivu ye reemplazáu por «el to» / «to/-a/-s».

En zones onde «vos» ye d'usu vulgar, suel asoceder l'intercambiu de les formales pronominales y verbales del tutéu y el voseo: "tu querés", "vos tienes".

L'orixe del voseo remontar a la voz llatina «vos», que xeneralmente yera la forma plural de la segunda persona gramatical, a esceición del casu de los súbditos col so soberanu nel que'l so usu yera pa indicar la so superioridá, usu que se caltuvo nel castellán antiguu.

L'estudiu sistemáticu del fenómenu del voseo n'América empecipia en 1921 con Observaciones sobre l'español n'América del filólogu dominicanu Pedro Henríquez Ureña, que ye la primer obra na que s'estudia y espón les variaciones y carauterístiques dialectales de la llingua española n'América.[3][4] Henríquez Ureña destaca la presencia del voseo nel Ríu de la Plata, nel sureste de Méxicu, nel suroeste de los Estaos Xuníos, en Centroamérica (salvo la mayor parte de Panamá) y en rexones de Colombia, y califica como xeneralizaciones infundaes la creencia española de qu'en tola América hispana faíase usu del pronome vos y les formes verbales correspondientes.[5][4]

  1. 1,0 1,1 1,2 Error de cita: La etiqueta <ref> nun ye válida; nun se conseñó testu pa les referencies nomaes DPD-RAE
  2. Error de cita: La etiqueta <ref> nun ye válida; nun se conseñó testu pa les referencies nomaes El-Voseo-en-El-Salvador
  3. María Beatriz Fontanella de Weinberg (1982). «Spanish outside Spain», Language and Philology in Romance (n'inglés). Berlín: Mouton Publishers, páx. 344. ISBN 90-279-7906-5. Consultáu'l 30 d'avientu de 2013.
  4. 4,0 4,1 González, Horacio; Uviéu, Gerardo (capítulu) (2008). «Reposties a la Hestoria del Voseo Arxentín (1828-2006)», Beligerancia de los idiomes: un sieglu y mediu de discutiniu sobre la llingua llatinoamericana. Buenos Aires: Ediciones Colihue, páx. 122-184. ISBN 978-950-563-409-5.
  5. Pedro Henríquez Ureña, Observaciones sobre l'español n'América. Páxs. 379-390. Buenos Aires: Academia Arxentina de Lletres, 1921.

From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by Tubidy