Abdul Hamid I

Abdul Hamid I

Nom original	(tr) عبد الحميد اول
Biografia
Naixement	20 març 1725 palau de Topkapı (Imperi Otomà)
Mort	7 abril 1789 (64 anys) Constantinoble (Turquia)
Causa de mort	insuficiència cardíaca
Sepultura	Tomb of Abdul Hamid I (en)
Soldà de l'Imperi otomà
21 gener 1774 – 7 abril 1789 ← Mustafà III – Selim III →
Dades personals
Religió	Sunnisme
Activitat
Ocupació	governant, califa
Família
Família	Dinastia Osman
Parella	Ayşe Sine Nükhet-Sedâ Hanım Efendi Fatma Şebsefa Kadın
Fills	Ayşe Athermelik Dürrüşehvar Hanım  () Esma Sultan  () Ayşe Sine Mustafà IV  () Ayşe Sine Mahmut II  () Nakşidil Sultan Hibetullah Sultan  ()
Pares	Ahmet III   i Rabia Sultan
Germans	Hatice Sultan Mustafà III
Signatura

Abdülhamit I (turc otomà: عبد الحميد اول, `Abdü'lhamīd-i evvel) (20 de març de 1725 – 7 d'abril de 1789) va ser soldà de l'Imperi Otomà. Era fill d'Ahmet III (1703-30) i va succeir el seu germà Mustafà III (1757-74) el 21 de gener de 1774.

Com era costum a la família reial otomana, Abdulhamit va estar reclòs al Palau de Topkapı durant els seus primers quaranta-tres anys de vida en què regnaren els seus cosins Mahmut I i Osman III i el seu germà gran Mustafà III. Durant el confinament va ser educat per la seva mare Rabia Semi.

A la mort del seu germà va heretar el tron i una guerra contra Rússia, que havia conquerit Crimea i els Principats del Danubi. La guerra fou desfavorable pels otomans, que es veieren obligats a firmar el Tractat d'Aynali Kavak pel que els russos es van comprometre a evacuar Crimea i el sultà a canvi va concedir la investidura a Şahin Giray el novembre.^[1]

Com que havia passat gran part de la seva vida reclòs, era aliè a molts dels afers d'estat i depenia dels seus consellers. Va intentar reformar l'administració, l'exèrcit i l'educació. Va sanejar les finance, establí un cens dels geníssers i millorà la marina turca. També va reprimir nombroses revoltes locals, especialment la d'Egipte (1786-87).

El 1787 es va reprendre la guerra contra Rússia, que aquest cop comptava amb el suport d'Àustria. Suècia i Prússia van entrar al conflicte a favor de l'Imperi, però van proveir poca ajuda. Els turcs van aconseguir que els austríacs es retiressin de Mehadia i van conquerir el Banat (1789), però a Moldàvia el mariscal de camp Rumiantsev va prendre Iaşi i Khotin mentre Uixakov va destruir la flota otomana a Kinburn i Fidonisi i després d'un llarg setge hivernal Otxakiv va caure davant el Príncep Potiomkin. Després de les derrotes a Focşani i Rymnik els otomans van evacuar Bessaràbia i Valàquia.^[2] Abdülhamit morí quatre mesos més tard als 64 anys.

Tot i els fracassos militars, era tingut en gran estima pels otomans. Era de natura pacífica i profundament religiós, i la seva conducta li feu guanyar l'apel·latiu de "celi" (sant).