Tipus | acord | ||
---|---|---|---|
Part de | procés de pau del conflicte israelià-palestí | ||
Format per | |||
Els Acords d'Oslo són el resultat d'un procés de negociacions secretes (en paral·lel amb altres de públiques que seguiren a la Conferència de Madrid de 1991) entre negociadors israelians i palestins a Oslo, Noruega, per posar els fonaments d'una resolució del conflicte israelià-palestí.
La Declaració de principis, signada a Washington el 13 de setembre de 1993 en presència d'Isaac Rabin, primer ministre israelià, de Iàsser Arafat, president del comitè executiu de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, i de Bill Clinton, president dels Estats Units d'Amèrica, instaurà un model de negociacions per arreglar el problema, i posà una base per un autogovern palestí temporal de 5 anys que havia d'acabar amb la creació d'un Estat palestí en el tros de Palestina que delimiten els territoris de Cisjordània i Gaza.[1]
El procés d'Oslo es completà 4 de maig de 1994, amb l'Acord de Gaza i Jericó, que dotava la nova Autoritat Nacional Palestina de poders limitats. Finalment, l'acord interí sobre Cisjordània i la Franja de Gaza, Acord Oslo II o "Acord de Taba", que se signà a Washington el 28 de setembre de 1995, preveia les primeres eleccions del Consell Legislatiu Palestí i implicava una retirada militar negociada dels territoris ocupats en zones on els controls israelià i palestí es reparteixen segons diferents criteris, i la delimitació dels quals depenia de les consecutives negociacions en curs.[2]
A l'espera d'un acord definitiu, Cisjordània i Gaza foren dividides en àrees sota control de l'Autoritat Palestina, àrees sota control civil de l'Autoritat Palestina i control militar de l'exèrcit d'Israel, i àrees sota control israelià, on es van incloure tant les zones frontereres com les zones al voltant dels assentaments i les principals rutes de comunicació.
Aquest intent de procés de pau, sostingut durant molt de temps per la comunitat internacional, trobaria dificultats a partir dels enfrontaments cada vegada més aguditzats entre les parts i la manca d'acord sobre l'estatut de la capital palestina, Jerusalem, el retorn dels refugiats palestins, el manteniment i increment de les colònies dels assentaments israelians[3] i les exigències de seguretat israelianes. El procés començà a decaure a partir de fets com la massacre de la Cova dels Patriarques a Hebron, el febrer de 1994, l'assassinat d'Isaac Rabin el 1995 per un militant de Kahane Chai[4] (partit polític il·legalitzat pel govern d'Israel[5] i considerat organització terrorista pel Canadà, els EUA, la Unió Europea i l'ONU),[6] l'oposició del Likud a les negociacions, els diferents atacs militars o atemptats de grups israelians, i atemptats duts a terme per grups palestins, i l'oposició als acords de moviments palestins com Hamas, el Gihad islàmic, o el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina. El procés de pau finalment no va poder continuar a partir de 2000, quan començà la segona Intifada.