Afrancesat

En termes generals rebien el qualificatiu d'afrancesats tots aquells que es mostraven seguidors de la cultura francesa i la il·lustració, a partir dels inicis del s. XVIII quan els Borbons assoliren el tron espanyol. Més endavant, durant la Guerra del Francès (1808-1814), la paraula va passar a designar més específicament els partidaris de Josep I Bonaparte i el reformisme liberal, així com aquells que col·laboraven amb l'Administració napoleònica.^[1]

De fet foren els patriotes els que començaren a utilitzar despectivament aquest mot contra nobles, funcionaris o intel·lectuals liberals, els quals veien en la presència francesa l'inici de les reformes liberals a Espanya. Per ells era, per tant, una paraula vexatòria sinònima de traïdors.^[1]

La denominació «afrancesats», des del segle xviii s'aplica a Espanya de forma pejorativa als seguidors de la Moda de França, bé sigui en qüestions frívoles (com la moda) o importants (com les ciències naturals i socials). L'oposició entre castissos i afrancesats va passar a tenir valor polític amb la Il·lustració, i exacerbar-se amb escàndols puntuals, per exemple, el que va acompanyar a L'Encyclopédie (o Enciclopèdia francesa, 1751) i el seu ambient intel·lectual: l'enciclopedisme, el més clar element dissolvent de l'Antic Règim i totes les seves estructures (règim senyorial, societat estamental i monarquia absoluta).

La Revolució Francesa (1789) i la guerra de la Convenció (1793-95) van excitar els sentiments antifrancesos entre el poble, sobretot gràcies a l'activa implicació del clergat i la Inquisició (en una de les últimes funcions històriques d'aquesta). La posterior aliança amb Napoleó impulsada per Godoy (Príncep de la Pau) no va canviar els sentiments populars ni l'explotació d'ells per part de les elits antiil·lustrades. El gran fracàs hispano-francès en la batalla de Trafalgar (1805) i les estranyes conseqüències del tractat de Fontainebleau de 1807 (una massiva entrada de tropes franceses que teòricament només haurien d'anar de pas cap a Portugal) van culminar en el motí d'Aranjuez i l'aixecament del 2 de maig de 1808 que va iniciar la Guerra del Francès (denominada col·loquialment la francesada).

Quan la major part els secretaris, membres dels Consells, la burocràcia i l'aristocràcia van jurar fidelitat al rei Josep I, germà de Napoleó i impost per aquest després de la renúncia al tron de Ferran VII i Carles IV; el terme afrancesat es va aplicar de forma extensiva (amb el valor de traïdor o col·laboracionista) a tots aquells espanyols que van col·laborar amb l'ocupació francesa i/o amb l'Administració del rei Josep, ja fos per interès personal o per la creença que el canvi de dinastia redundaria en la modernització d'Espanya. Els antics admiradors del francès que van optar pel bàndol denominat patriota (la major part amics personals dels del bàndol afrancesat, i amb idees molt similars) van formar el grup dels liberals a les Corts de Cadis.

Se sol considerar a aquests esdeveniments i els processos històrics i culturals en els quals s'inscriuen com l'origen del nacionalisme espanyol.

La major part dels afrancesats van sortir d'Espanya amb el derrotat exèrcit francès el 1814, formant el primer dels grups d'exiliats espanyols que es repetiran successivament al llarg del segle xix amb motiu dels canvis polítics, i que arribaran fins al 1939 (vegeu emigració espanyola).

Amb posterioritat a la Guerra d'Independència, per parlar del partidari de França o del francès (per exemple, durant la Primera Guerra Mundial) s'usa més aviat el terme francòfil, desproveït de les connotacions negatives de les quals el terme afrancesat no s'ha desprès encara.

Alguns afrancesats reconeguts foren Tomàs de Puig, el diputat a Baiona i comissari de Josep I a Catalunya Josep Garriga, Josep Pujol i March, que posà en marxa la publicació en català del Diari de Barcelona, Melcior de Guàrdia, Ramon Torrà que primer era resistent però finalment col·laborà amb el governador Augereau… Cal tenir en compte, però, que d'altres eren afrancesats per simple acomodament a les circumstàncies. Tal era el cas, per exemple, de l'escriptor i filòsof Fèlix Amat, el bisbe de Girona Ramírez de Arellano, el burgès Erasme de Gònima, Gaspar Remisa…^[1] Cal tenir en compte també, però, un altre tipus de partidaris dels francesos, que eren anomenats pels patriotes caragirats, parrots o brivalles. Amb aquests adjectius es qualificava aquells catalans que col·laboraven en la repressió de les autoritats napoleòniques. Alguns d'ells foren Ramon Ciré "el Rajoler", Joan Serra o Josep Pujol "Boquica".^[1]

Acabada la guerra, van ser perseguits i molts es van exiliar a França.^[2] Tot i que el moderantisme que en general els caracteritzava va facilitar el retorn d'alguns més endavant.^[1]