Alps Escandinaus

Alps Escandinaus

Tipus	sistema muntanyós
Sobrenom	Muntanyes Escandinaves, Serralada Escandinava
Ecoregió (WWF)	bosc costaner de coníferes d'Escandinàvia, Taigà escandinava i russa i Prats i boscos de bedolls d'Escandinàvia
65° N, 14° E / 65°N,14°E / 65; 14
Format per	Alps escandinaus de Finlàndia Alps escandinaus de Noruega Alps escandinaus de Suècia
Característiques
Altitud	2.469 m
Dimensió	1.700 () km
Punt més baix	Sognefjord
Punt més alt	Galdhøpiggenn  (2.468,854 m )
Travessa	Suècia, Finlàndia i Noruega
Mesures
Clima	Clima de muntanya
Història
Període	Paleogen

Els Alps Escandinaus són una serralada que s'estén al llarg de la costa occidental de la península Escandinava. Cobreixen la major part de Noruega, el nord-oest de Suècia i una petita part de l'extrem nord de Finlàndia. Aquesta és una de les serralades més extenses d'Europa que s'estén des de sud-oest a nord-est més de 1.700 km, amb una amplada màxima de 300 km. La serralada té dues àrees de gran altitud; una situada al sud de Noruega, al voltant de Jotunheimen, on el Galdhøpiggen (2.469 m) és el punt més alt de la serralada i de Noruega, i l'altra al nord de Suècia, amb el Kebnekaise (2.102 m), el punt més alt del país. El punt més alt de Finlàndia és també a la serralada: el Halti (1.328 m).

Els Alps Escandinaus es van formar fa 400 Ma durant la col·lisió entre els palaeocontinents de Laurèntia (actual Amèrica del Nord) i Bàltica (actual Escandinàvia). Aquesta serralada va tenir probablement una magnitud comparable a l'actual Himàlaia, però ha estat gairebé completament aplanada per l'erosió durant els milions d'anys passats des de la seva formació. El relleu actual és molt més recent, ja que està relacionat amb l'aixecament tectònic de tots els marges continentals del nord de l'oceà Atlàntic que es va produir al Paleogen i al Neogen (és a dir, fa 60 Ma). A continuació, aquest peneplà va ser erosionat per les glaceres de l'era quaternària que el van deixar amb l'aspecte actual. Aquesta erosió va ser especialment important en el costat occidental de la serralada, formant profundes valls glacials moltes de les quals arriben centenars de metres per sota de l'actual nivell de la mar i formen els famosos fiords noruecs.

El clima de la serralada és molt asimètric. A la banda oest, és molt oceànic, amb temperatures suaus per a la latitud i importants precipitacions, mentre que a l'est és més continental. Aquest clima permet a l'oest la persistència d'un gran nombre de glaceres, moltes de les quals són les més grans de l'Europa continental, com la Jostedalsbreen. Aquestes diferències en el clima també afecten significativament la vegetació, amb una rica varietat de boscos caducifolis humits de planifolis i de coníferes als vessants occidentals que contrasten amb la taigà més pobra del costat oriental. La tundra alpina es caracteritza per boscos de bedolls pubescents a l'estatge subalpí. De fet, la majoria de tots aquests frondosos boscos estan protegits per un gran nombre de parcs nacionals i reserves naturals.

Els Alps Escandinaus han estat habitats des de la retirada de les glaceres, fa uns 10.000 anys. Els primers habitants vivien principalment de la caça de rens. Al sud, amb l'arribada de la cultura indoeuropea, va començar l'agricultura i la ramaderia, amb l'esquema de la transhumància. La gent del nord de la serralada, els samis, van romandre al seu torn estretament vinculats als rens, tot i que substituït la caça per la ramaderia, també en un patró de migració estacional. Amb la formació de totes les nacions escandinaves l'any 1000, van començar a créixer les línies de comunicació a través de les muntanyes encara que aquestes tenien un caràcter aterridor i perillós als ulls de les persones. Són els jaciments de metalls de la serralada els que portaran gradualment la gent a les zones de muntanya i el desenvolupament de la infraestructura allà. No obstant això, no va ser fins als segles XVIII i xix que la serralada no s'ha explorat i cartografiat, resultant en els inicis del turisme. Aquest es va centrar primer en el senderisme a la natura que continuava sent molt salvatge, però a partir del 1950 ja s'hi va afegir el turisme d'hivern, en constant creixent. El segle xx també marca l'inici de les operacions d'energia hidroelèctrica, una part molt important de l'equilibri energètic de Suècia i Noruega especialment.