Anglicisme

Un anglicisme és un mot o construcció que ve de l'anglès com a manlleu lingüístic o calc semàntic incorporat totalment o parcialment en una altra llengua.^[1]

Un exemple en català n'és futbol, que és l'adaptació o manlleu de football adaptat a les normes de la fonètica i l'ortografia catalana. Encara que el contacte entre l'anglès i les altres llengües és constant, la major part dels anglicismes es van importar a partir del segle xix, amb l'imperialisme i el clímax dels Estats Units d'Amèrica i després amb la dominació anglosaxona de camps com la tecnologia i l'arribada de l'spanglish. Una altra font sont les males traduccions o calcs de l'anglès cap a les altres llengües europees, per mandra de prendre un diccionari o més recentment per via traducció automàtica.

L'anglès aporta des de molt de temps un important al lèxic català modern i altres llengües del món, una tendència que s'ha accelerat amb les noves tecnologies. Són, per exemple, anglesos la majoria de termes que s'usen en informàtica, com en tecnologia –especialment electrònica– i en l'esport. Però no solament en aquests camps, sinó gairebé en qualsevol camp de referència en la vida moderna: bar, boicot, càmping, pàrquing, càsting, míting, màiling, dòping, club, còctel, eslògan, esnob, film, estoc, clip (de vídeo), interviu, líder, recital, tiquet, iot, xou…

Els anglicismes poden afectar tots els nivells de la llengua, de la fonètica a la sintaxi, passant pel vocabulari, camp en el qual són més visibles. L'expressió nova pot conviure amb una d'equivalent en la llengua d'arribada, la pot reemplaçar o bé crear una nova construcció per a cobrir un buit expressiu (cas de la més part de neologismes, que designen conceptes fins aleshores inexistents).

Aquests anglicismes, que ho són tan sols pel significat, no per la forma són per exemple: administració ('govern'), apartament ('pis petit'), cercle ('sector'), creuer ('viatge en vaixell'), depressió (econòmica o anímica), estel ('artista o esportista que excel·leix'), excèntric ('extravagant'), firma ('empresa'), inflació (econòmica), interferència ('ingerència'), model ('persona que fa de maniquí'), serial ('història de molts de capítols a la ràdio o de televisió'), canal (cadena televisió)...

Alguns derivats catalans (per prefix o per sufix) s'han format per còpia de l'anglès: antiaeri, antisocial, autodeterminació, coproducció, descolonització, hipertensió, interurbà, microsolc, postguerra, prematrimonial, reactivar, superpotència...; molts de verbs derivats en –itzar: canalitzar, centralitzar, dramatitzar... ; d'altres acabats en –ificar: desqualificar, humidificar, verificar... verbs en –ar de substantius en –ió que ja corresponen a un verb català etimològic: fusionar (de fusió, per fondre), pressionar (de pressió, per prémer), promocionar (de promoció, per promoure).

Són abundants també els mots composts o les locucions calcades de l'anglès: cançó protesta, ca guardià, ciutat jardí, hora punta, gas ciutat, any llum, aire condicionat, guerra freda, taula rodona ('debat en què intervé un grup de persones'), conferència de premsa, àrea de servei, fora de joc, lluna de mel, jutge de pau, ordre del dia, lliure pensador, donar llum verd, prendre en compte...

Hi ha llatinismes que, essent-ho en origen, ens han arribat impulsats per l'anglès: aquàrium, auditòrium, quòrum, referèndum, etc. A més a més, per l'anglès han arribat a les llengües europees mots d'altres llengües, d'Àsia, d'Amèrica, d'Austràlia, amb les quals la cultura anglesa, per la colonització, ha estat en contacte: xampú, bungalou, gimcana... (de l'hindi); jute (del bengalí) ; curri, catamarà (del tàmil) ; quètxup, pidgin... (del xinès) ; tè, gong (d'una llengua malàisia) ; caribú, tobogan, tòtem, mocassí, iglú... (de llengües indígenes d'Amèrica del Nord) ; cangurú (d'una llengua indígena australiana). De l'escocès o scots ens ha arribat glamur.