Arquitectura renaixentista francesa

L'arquitectura renaixentista francesa és una denominació historiogràfica amb la qual es designa la producció arquitectònica de principis de l'edat moderna en el que avui és França, -aleshores principalment el regne de França, encara que també parts de Flandes, Lorena, Alsàcia, Savoia, Cerdanya, Bretanya i Provença-.

Correspon a l'arquitectura francesa en l'època del Renaixement -que va substituir progressivament l'arquitectura gòtica -que havia nascut en el país en el segle XII- a partir de la importació i adaptació dels models del Renaixement italià. Va aparèixer a començaments del segle xvi, més de mig segle més tard que a Itàlia,^[1] en diferents regions franceses, de forma especial en la vall del Loira i l'Illa de França, i va continuar fins principis del xvii, quan va ser succeïda per l'arquitectura barroca.

Els principals protagonistes van ser els reis Carles VII (r. 1422–1461), Lluis XI (r. 1461–1483), Carles VIII (r. 1483-1498), Lluís XII (r. 1498-1515) i especialment Francesc I (r. 1515-1547), que va fer trucar a nombrosos artistes italians i sota el regnat dels quals l'estil renaixentista es va convertir en l'estil dominant en la cort francesa. Van treballar en l'embelliment de les seves pròpies residències reials de camp - Amboise (1495-1498), Blois (1499-1502), Chambord (des de 1519) o Fontainebleau (des de 1532) -, i a la capital en la reforma del Louvre (des de 1527) i en la construcció d'altres nous: el Castell de Madrid (1528-1540) i el Palau de les Teuleries (a partir de 1564). L'arquitectura va continuar prosperant en els regnats d'Enric II (r. 1547-1559) i Enric III (r. 1574-1589).

Durant la Guerra dels Cent Anys, Carles VII va trobar a la vall del Loira un lloc de refugi ideal. Va ser coronat en Reims després de les èpiques batalles de Joana d'Arc que van iniciar la sortida dels anglesos de tot el regne. La meitat del segle XV va ser un període clau per a la Vall del Loira a la història de França i el seu patrimoni arquitectònic. Els grans de el regne es van instal·lar a la regió, condicionant fortaleses medievals o aixecant nous edificis. Carles VII va residir a Chinon, que va romandre com siede de la cort fins 1450, i ell i el delfí de França, el futur Lluís XI, van ordenar o autoritzar la realització d'obres de construcció. Llavors va començar la construcció dels Castells del Loira. Així, de 1443 a 1453, l'edifici principal del castell de Montsoreau és construït a la vora del Loira per Joan II de Chambes, diplomàtic a Venècia ia Turquia i conseller privat del rei Carles VII. Entre 1465 i 1469, Lluís XI va ordenar la construcció del castell de Langeais, a la fi del promontori, a cent metres davant de la masmorra de segle x.^[2]

Durant els primers anys del segle xvi el regne de França havia participat a diverses guerres al nord d'Itàlia, portant de tornada a França no solament tresors artístics del Renaixement, com ara botí o adquirits, sinó també noves idees estilístiques. La manifestació més evident d'aquestes noves idees va ser la reforma o nova edificació de châteux (castells) residencials a la vall del Loira i l'Illa de França. L'exemple renaixentista més antic és el castell de Montsoreau (c. 1461), seguit per Amboise (c. 1495), Gaillon (1502-1509), Chenonceau (1513-1521), Azay-le-Rideau (1518-1523), Villandry (1532-1536), Ancy (1544-1550), Écouen (1538-1555) i Anet (1547-1555). La vall del Loira té una densitat excepcional de castells i cases senyorials que daten del Renaixement o que van ser modificats de manera significativa en aquest moment quan la cort reial s'allotjava allà amb regularitat. Coneguts com els castells del Loira, alguns d'ells es troben entre els edificis més notables i famosos del Renaixement francès.

Destacats arquitectes italians van estar al capdavant d'importants projectes en el país - Giovanni Giocondo (1496-1508), Domenico da Cortona (c. 1495-1549), Francesco Primaticcio (1532-1570), Giacomo Vignola (1541-1543) o Sebastiano Serlio (1541-1554)-, però a poc a poc els arquitectes francesos es van inspirar en les idees noves i van començar a apropiar-se del nou estil renaixentista: els més famosos del segle xvi van ser Philibert Delorme (1510-1570), Jacques Androuet du Cerceau (1510-1584) -més conegut pels seus notables gravats d'edificis-, Pierre Lescot (1515-1578) -que havia treballat construint la façana interior sud-oest de la Cour Carrée del Louvre de París, construint l'ala ara coneguda com a ala Lescot- i Jean Bullant (1515-1578).

El Renaixement francès es considera habitualment dividit en quatre parts: estil Lluís XII -1495-1530 aproximadament, transició entre el gòtic i el Renaixement-, Primer Renaixement (1515 a 1530/1540), Segon Renaixement o Classicisme (1540 a 1559/1564) i manierisme (1559/1564-principis del segle xvii).^[3] A més a més de les dificultats de tota periodització, hi ha dues qüestions que indueixen a confusió: aquests períodes a França, que tenen més o menys correlació amb Itàlia i d'altres països europeus, no acostumen a correspondre als mateixos períodes temporals en tots els llocs; i també es complica el seu ús en utilitzar-se amb generalitat d'altres denominacions estilístiques usades en les arts decoratives i el mobiliari que corresponen als diferents regnats -estil Lluís XII, estil Francesc I, estil Enric II, estil Enric IV- que de vegades s'usen extensivament en arquitectura.