Back Pop Art ALS فن البوب Arabic بوب ارت ARZ Arte pop AST Pop-art Azerbaijani Поп-арт Byelorussian Попарт Bulgarian Pop Art Breton Pop art BS Pop-art Czech
.jpg)  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | moviment artístic estil arquitectònic |
| Història | |
| Creació | dècada del 1950 |
| Activitat | |
| Influències | |
L'art pop (de l'anglès pop art) va ser un moviment artístic sorgit a la fi de la dècada del 1950 al Regne Unit i els Estats Units;[1] les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.[2] El terme va ser emprat per primer cop pel crític d'art britànic Laurence Alloway,[3] a finals de la dècada de 1950, quan va qualificar d'"art de masses popular" (mass popular art)[4] l'obra d'artistes membres de l'Independent Group (del qual Alloway també formava part) com Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre d'altres.[5] Ràpidament, el terme s'escurçaria en la forma actualment coneguda d'"art pop" o "Pop art", en anglès.[4] Cap a l'any 1962, un altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb tot utilitzant d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica, on la iconografia relacionada amb la societat de consum tenia un gran protagonisme.
Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme[5] i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'art pop descarrega l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb els seus ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomuntatge. Enfront de la uniformitat de l'art modern, connectà amb la tradició usant nous mitjans artístics derivats de la televisió, la publicitat i el còmic, i va obrir el camí a l'art postmodern.[6]
L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie en els què interaccionen art mercaderia i moda.[7] En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum en el què es transformava la percepció i la participació del públic esdevé un element crucial.[7] Tradicionalment els artistes s'inspiraven en obres dels autors anteriors, però el pop art les va convertir en motiu artístic, reinterpretant les obres dels mestres anteriors, als que es va homenatjar o parodiar, i l'ús d'imatges sobre imatges es va convertir en motiu essencial de l'estètica pop.[8] Els artistes no necessàriament manufacturaven les seves obres, limitant-se a la seva concepció, a la idea de l'obra.[9]
El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.
- ↑ Livingstone, M., Pop Art: A Continuing History, New York: Harry N. Abrams, Inc., 1990
- ↑ Harrison, Sylvia. Pop Art and the Origins of Post-Modernism. Cambridge University Press, 27 d'agost de 2001.
- ↑ El País, (redacció) «Lawrence Alloway, historiador de arte» (en castellà). El País [Madrid], 05-01-1990. ISSN: 1134-6582.
- ↑ 4,0 4,1 «Lawrence Alloway» (en anglès), 15-03-2015. [Consulta: 20 desembre 2019].
- ↑ 5,0 5,1 «Pop art» (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2019].
- ↑ Alarcó, 2014, p. 10.
- ↑ 7,0 7,1 Alarcó, 2014, p. 17.
- ↑ Alarcó, 2014, p. 46-47.
- ↑ Alarcó, 2014, p. 63.