Astronomia infraroja

L'astronomia infraroja és la branca de l'astronomia i l'astrofísica que estudia els objectes astronòmics visibles en radiació infraroja (IR). La longitud d'ona de la llum infraroja varia des de 0,75 a 300 micròmetres. L'infraroig cau entre la radiació visible, que va des de 380 a 750 nanòmetres, i ones submil·limètriques.

L'astronomia infraroja va començar en la dècada de 1830, unes poques dècades després del descobriment de la llum infraroja per William Herschel en 1800. El progrés inicial va ser limitat, i no va ser fins al segle xx que van ser concloents les deteccions d'objectes astronòmics diferents com el Sol i la Lluna en llum infraroja. Després es va fer una sèrie de descobriments en les dècades de 1950 i 1960 en astronomia de ràdio, quan els astrònoms es va adonar de la informació disponible fora de la gamma de longitud d'ona visible, i es va establir l'astronomia infraroja moderna.

L'astronomia infraroja i òptica sovint es practiquen fent servir els mateixos telescopis, com els mateixos miralls o lents solen ser eficaços en un rang de longitud d'ona que inclou la llum visible i infraroja. Tots dos camps també utilitzen sensors d'estat sòlid, encara que el tipus específic de sensors d'estat sòlid utilitzats són diferents. La llum infraroja és absorbida en moltes longituds d'ona pel vapor d'aigua a l'atmosfera terrestre, per tant els telescopis infrarojos són en altes elevacions en llocs secs, per sobre tant de l'atmosfera com sigui possible. També hi ha observatoris infrarojos a l'espai, incloent-hi el Spitzer Space Telescope i el Herschel Space Observatory.^[1]