![]() | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Capella ![]() | |||
Part de | Catedral de Toledo ![]() | |||
Arquitecte | Alonso de Covarrubias (1531) | |||
Construcció | 1374 - | |||
Característiques | ||||
Estat d'ús | Bo | |||
Estil arquitectònic | gòtic renaixement | |||
Retaule | Mateo Medina (1805) | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Toledo (Espanya) ![]() | |||
Localització | Catedral de Toledo | |||
| ||||
Conservació i restauració | ||||
1531 | Trasllat de lloc dins la mateixa catedral | |||
Activitat | ||||
Categoria | capella funerària | |||
Diòcesi | Arxidiòcesi de Toledo | |||
La Capella de Reyes Nuevos de la catedral de Toledo és la segona capella sepulcral que van construir els reis de Castella a la catedral de Toledo. Va encarregar la seva construcció Enric II, primer rei de la casa de Trastàmara. Havia de ser el panteó familiar de la seva nova dinastia, a través d'una fundació nomenada en el seu testament datat a Burgos del dia 29 de maig de 1374. Enric II va cercar el marc legitimador que oferia la catedral toledana en allotjar l'antiga capella de Reyes Viejos, on estaven enterrats els reis Sanç IV de Castella i Alfons XI de Castella; aquest últim li donava un suport legitimador. Originalment, es va realitzar a la nau de l'Evangeli, als peus del temple, i cent cinquanta anys més tard va ser traslladada a la capçalera de la catedral, on està ubicada en l'actualitat.[1]
A la capella, es troben enterrats: a la dreta, Enric II de Castella i la seva esposa Joana Manuel —filla de l'infant Joan Manuel de Castella—, a l'esquerra hi ha els d'Enric III de Castella i Caterina de Lancaster. Al presbiteri, a l'esquerra i al costat del retaule, es troba el sarcòfag de Joan I de Castella i a la dreta el de la seva esposa Elionor d'Aragó i de Sicília.[2]
Les capelles funeràries eren fundades i dotades, principalment per aconseguir-ne un mitjà per obtenir el perdó dels seus pecats i la vida eterna; així es disposava, normalment mitjançant també un testament, la fundació de capellanies que, després de la defunció del mecenes, s'encarregaven de pregar per la seva ànima.
« | «…perquè segons diuen els Sants Pares, una de les coses que l'home pot fer, perquè més guanyi el Regne de Déu, és fer almoina, especialment per les ànimes del seu pare i mare, i a remembrança de tots els altres del seu llinatge, que sobre la terra els van deixar, quant més el que es fa en sacrificis, i coses molt excel·lents al servei de Déu, i per salut i salvament de les ànimes dels faedors d'això».[3] | » |