Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
El cas acusatiu és el cas gramatical utilitzat per marcar l'objecte directe d'un verb. S'utilitza el mateix cas en moltes llengües per als complements d'algunes o de totes les preposicions.
El cas acusatiu existeix (o va existir) en totes les llengües indoeuropees (incloent-hi el llatí, el sànscrit, el grec, l'alemany, el rus) i les llengües finoúgriques, a més de les llengües semítiques (com l'àrab). Les llengües baltofineses com el finès o l'estonià tenen dos casos per a l'objecte directe, l'acusatiu i el partitiu. En termes d'arranjament morfosintàctic, els dos tenen funcions semblants, però l'objecte de l'acusatiu és tèlic, mentre que el partitiu no.
El català, que no té declinació en els seus noms, té tanmateix un cas acusatiu explícitament marcat en els pronoms personals, que són el que queda de l'antiga declinació llatina. "em" és el cas acusatiu de "jo"; "ens" és el cas acusatiu de "nosaltres", etc. Aquests pronoms també serveixen en algun cas com a datius (per exemple: "Et pentino" –complement directe "Et dono la poma" –complement indirecte).