El cinema experimental és un art audiovisual situat entre les arts plàstiques i el cinema tradicional que fa servir un mitjà d'expressió artístic tot obviant el llenguatge audiovisual convencional: trenca les barreres del cinema narratiu estrictament estructurat i utilitza nous recursos per a expressar i fer sentir emocions, experiències i sentiments amb valor estètic i artístic. Empra efectes plàstics o rítmics lligats al tractament de la imatge i del so, sovint fora de normes i sense obeir regles predefinides. Per tant, es tracta d'un mètode de producció cinematogràfic que modifica rigorosament les convencions fílmiques i explora alternatives per a les formes de treball tradicionals.[1] Moltes pel·lícules experimentals, especialment les primerenques, es relacionen amb arts d'altres disciplines, com ara la pintura, la dansa, la literatura i la poesia,[2] i sorgeixen de la investigació i el desenvolupament de nous recursos tècnics.[3]
El cinema experimental és un art al marge de la indústria i del sistema comercial que, per tant, no acostuma a estar lligat a les grans empreses ni es dirigeix a un públic ampli, sinó que s'enfoca a satisfer les necessitats d'un públic específic que comparteix, d'entrada, un interès per als productes que podrien ser qualificats, sense intenció pejorativa, com a marginals o també anomenats «de culte». De fet, tot i que algunes pel·lícules experimentals s'han distribuït per canals convencionals o fins i tot s'han realitzat en estudis comercials, la gran majoria s'han produït amb pressupostos molt baixos amb un equip mínim o amb una sola persona i s'han autofinançat o se'ls ha donat suport mitjançant petites subvencions.[4] Els cineastes experimentals generalment comencen com a aficionats i alguns utilitzen les pel·lícules experimentals com a trampolí per a fer pel·lícules comercials o passar a posicions acadèmiques.
L'objectiu de films experimentals és generalment representar la visió personal d'un artista o promoure l'interès per les noves tecnologies, en comptes d'entretenir o generar ingressos, com és el cas de les pel·lícules comercials.[5]