Destral de guerra

Destral de guerra

Tipus	classe funcional d'armes

Una destral de guerra és una destral dissenyada específicament per al combat. Les destrals de guerra eren versions especialitzades dels eixos d'utilitat. Moltes eren adequades per utilitzar-se amb una mà, mentre que altres eren més grans i es desplegaven amb dues mans. Les destrals dissenyades per a la guerra oscil·laven en pes des de poc més de 0,5 a 3 kg i de longitud des de poc més de 30 cm fins a més de 150 cm, com en el cas de la destral danesa o la destral d'esparth.^[1] Les armes de tall de més de 150 cm entrarien a la categoria d'armes d'asta.

Les destrals de mà de pedra es van emprar durant centenars de milers d'anys en el paleolític. Les primeres destrals de pedra amb mànec sembla que es van produir cap al 6000 aC durant el període mesolític. El desenvolupament tecnològic va continuar en el període neolític amb l'ús molt més ampli de pedres dures a més de sílex i l'ús generalitzat del poliment per millorar les propietats de la destral. Les destrals van resultar crítiques en el treball de la fusta i es van convertir en objectes de culte. Aquestes destrals de pedra estaven fetes d'una gran varietat de roques dures com la picrita i altres roques ígnies o metamòrfiques, i estaven molt esteses al període neolític. Molts caps de destral que es van trobar probablement s'utilitzaven principalment com a martells per dividir bigues de fusta i com a masos per a la construcció. Els caps de destral estrets fets de metalls fosos van ser posteriorment fabricats per artesans a l'Orient Mitjà i després a Europa durant l'edat del coure i l'edat del bronze. Els primers exemplars eren sense sòcol.

A la conca mediterrània oriental durant l'edat del ferro, el Labris de doble fulla era prevalent, i la infanteria pesada de l'antiga Grècia utilitzava de vegades com a arma de guerra una destral d'una sola fulla feta de bronze o més tard de ferro. Els grecs van associar les sàgaris, que empraven els escites,^[2] a les amazones mitològiques,^[3] tot i que aquestes eren generalment eixos cerimonials més que instruments pràctics. Les tribus bàrbares que van trobar els romans al nord dels Alps van incloure destrals de guerra de ferro a les seves armeries, juntament amb espases i llances. Els càntabres de la península Ibèrica també utilitzaven destrals de guerra.^[4]

Les destrals de guerra van ser molt comunes a Europa durant les invasions bàrbares i l'era dels vikings, i es van continuar usant durant la resta de l'Edat Mitjana, amb combatents significatius com a portadors de destrals als segles XII, XIII i XIV. La majoria de destrals de guerra europees medievals tenien un cap encaixat (és a dir, que l'extrem més gruixut i de culata de la fulla contenia una obertura a la qual s'introduïa un mànec de fusta), i alguns incloïen langets: tires llargues de metall col·locades a les cares del mànec per evitar que es faci malbé durant el combat. De vegades, les galtes del cap de destral portaven patrons decoratius gravats, gravats, perforats o incrustats. Els destrals de guerra d'època tardana tendeixen a ser de construcció totalment metàl·lica. Sovint s'hi col·locava un pic afilat, de vegades corbat, a la part posterior de la fulla de la destral de guerra per proporcionar a l'usuari una arma secundària de penetració. També es podria afegir una punta apunyalada com a remat. De la mateixa manera, el martell de guerra va evolucionar a l'època medieval amb caps estriats o punxeguts, cosa que ajudaria a "mossegar" l'armadura i transmetre la seva energia a l'usuari, en lloc de mirar la superfície de l'armadura. Els cops d'aquestes armes penetrants no sempre eren letals. Hi ha molts relats de cavallers amb blindatge de plaques colpejats amb aquestes armes i, mentre l'armadura s'havia malmès, el portador va sobreviure i, en alguns casos, completament il·lès. Armes d'asta medievals com l'alabarda i l'espolsó eren variants de la forma bàsica de destral de guerra.^[5]