Diapir

En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν = travessar) és un tipus d'intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.

El cor del diapir està constituït de roques conegudes per ser fàcilment deformables, com la sal, el guix, el magma, els fangs, i altres. Aquestes roques remunten cap a la superfície perquè són menys denses i tenen una més gran ductilitat que les roques que les envolten. Així, els diapirs són estructures geològiques intrusives, formades per masses d'evaporites que, procedents de nivells estratigràfics molt plàstics (sobretot del Triàsic superior) sotmesos a gran pressió, pugen per les capes sedimentàries de l'escorça terrestre, travessant i deformats, en un lent procés mesurable en milions d'anys que es coneix com a diapir. Adquireixen forma de cilindre, bolet o gota i solen ser de grans dimensions (de centenars de metres a 3 km de diàmetre en secció horitzontal). Un símil molt didàctic de diapir es pot veure a les anomenades làmpades de lava usades en decoració. Els moviments per flux plàstic de les roques salines es denominen halocinètics.

La seva gènesi és força complexa i està produïda per diversos factors: una elevada plasticitat de les sals augmentada per la presència de guixos i que es desenvolupen en falles profundes per les quals els materials ascendeixen i on tenen lloc processos volcànics que converteixen el diapir en una pasta amb encara molta més plasticitat i molt més poder perforant.

Es denominen doms salins quan les masses de sals deformen els sediments suprajacents però no arriben a intrusió.

A Catalunya el diapir salí de Cardona s'ha explotat des de molt antic, arribant a ser molt important per a la població. Actualment la mina vertical amb galeries és parcialment visitable.

A Espanya hi ha poblacions com Cabezón de la Sal a Cantàbria que s'assenten sobre diapirs salins aflorats i que van ser explotats comercialment en el passat. Altres com Peralta i Caparroso a Navarra van haver de canviar el seu emplaçament a altres amb sòls més estables a causa dels processos de subsidència que produeixen aquest tipus d'estructures halocinètiques.

El diapir més gran d'Europa es troba a Poza de la Sal (Burgos).