Dinastia Tang

Dinastia Tang

(zh-cn) 唐朝
Dades
Tipus	estat xinès històric període històric estat estil cultura dinastia xinesa
Història
Reemplaça	dinastia Sui (618) Qi (Huang Chao) (en) (884) Zhou dynasty (690–705) (en) (705) Koguryö (668) Gaochang Kingdom (Qu clan) (en) (640)
Creació	618
Fundador	Emperador Gaozu de Tang
Data de dissolució o abolició	907 (Gregorià)
Reemplaçat per	Later Liang dynasty (en) (907) Wu (907) Zhou dynasty (690–705) (en) (690)
Activitat
Superfície	5.400.000 km² (715)
Governança corporativa
Part de	Sui Tang (en) Xina de l'Imperi Mitjà

Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
Zhou Occidental
Zhou Oriental
Primaveres i Tardors
Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
Han Occidental
Dinastia Xin
Han Oriental
Tres Regnes 220–280
Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
Jin Occidental	16 Regnes 304–439
Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals 420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties & 10 Regnes 907–960	Dinastia Liao 907–1125
Dinastia Song 960–1279
Song del Nord		Xia Occ.
Song del Sud	Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular de la Xina Des del 1949	República de la Xina (Taiwan) Des del 1945
Aquesta caixa:

La dinastia Tang (xinès: 唐朝, pinyin: Tángcháo) (618-907) va ser la successora de la dinastia Sui i predecessora del període de les Cinc dinasties i Deu regnes a la Xina. Els seus membres estengueren novament la sobirania xinesa sobre gran part de l'Àsia central i Corea i estimularen la producció i el comerç interior i exterior. Hi hagué una florida del confucianisme, i les lletres conegueren l'època d'or. La decadència dels últims anys de la dinastia va portar a un fraccionament del poder polític; a la fi del segle viii s'inicià ja llur davallada, pressionada la Xina pels àrabs del Turquestan, els tibetans i els uigurs.^[1]

Tenia la seva capital a Chang'an (actual Xi'an), llavors la ciutat més poblada en el món. En dos censos dels segles vii i viii, basant-se en el nombre de llars, els registres van declarar una població que arribava al voltant de 50 milions de persones.^[2][3][4][5] Tanmateix, al segle ix, tot i que el govern central estava en crisi i va ser incapaç d'elaborar un cens de la població, s'estima que la població en aquest segle havia crescut fins a assolir la xifra d'uns 80 milions de persones.^[6][7] Amb aquesta gran base de població, la dinastia va poder reclutar un exèrcit professional de centenars de milers de soldats per poder-se enfrontar i tenir a ratlla els poders dominants provinent de l'interior d'Àsia, i controlar el lucratiu comerç de les caravanes al llarg de la Ruta de la Seda. Diversos regnes i estats reteren homenatge a la cort Tang, mentre que els Tang també va conquerir diverses regions que estaven sota el seu domini indirectament a través d'un sistema de protectorat. A més de l'hegemonia política, els Tang també va exercir una poderosa influència cultural sobre els estats veïns, com és el cas de Corea i Japó.

Els historiadors consideren el període de govern de la dinastia Tang com un moment d'esplendor de la civilització xinesa. El seu territori, adquirit mitjançant les conquestes militars dels seus primers governants, va ser major que el de la dinastia Han. Estimulada pel contacte amb l'Índia i l'Orient Mig a través de la Ruta de la Seda, l'imperi va viure un auge de la creativitat en nombrosos camps. El budisme, que havia sorgit a l'Índia en l'època de Confuci, va continuar creixent durant el període Tang i va ser adoptat per la família imperial, convertint-se en una part essencial de la cultura tradicional xinesa. El desenvolupament de la impremta de blocs va estendre la difusió de les obres escrites a un públic més ampli.

El període Tang fou l'edat daurada de l'art i la literatura xinesa. Dos dels poetes més famosos de la Xina, Du Fu i Li Bai, eren d'aquesta època, com ho eren molts pintors famosos, com ara Han Gan, Zhang Xuan, i Zhou Fang. Hi havia una rica varietat de literatura històrica compilada per erudits, així com enciclopèdies i treballs geogràfics. El sistema de govern per funcionaris es va anar perfeccionant, format per una gran classe de lletrats confucians seleccionats a través dels exàmens de l'administració. Aquest procediment competitiu va ser inicialment dissenyat per a captar els millors talents per al govern, però alhora servia per a crear un cos d'oficials professionals sense bases de poder autònomes territorials ni funcionals. Això servia a la família imperial per a desempallegar-se de la dependència de poderoses famílies aristocràtiques i caps militars.

I així va ser, aquests oficials erudits van guanyar un cert estatus en les seves comunitats locals, així com llaços familiars i valors compartits que els connectaven a la cort imperial. Des dels temps de la dinastia Tang fins als últims dies de l'imperi Qing el 1911, els oficials erudits van funcionar sovint com intermediaris entre la població rural i el govern.

Cap a mitjans del segle viii, el poder Tang havia decaigut. La derrota militar del 751 davant dels àrabs a la batalla del Talas va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia central. La inestabilitat econòmica interna i la subsegüent rebel·lió d'An Lushan va marcar el començament del declivi militar de l'imperi Tang. El mal govern, les intrigues de la cort, l'explotació econòmica i les rebel·lions populars van afeblir l'imperi, permetent al cap militar Zhu Wen d'arrabassar el tron per a fundar la seva pròpia dinastia. D'aquesta manera, va començar un nou període de fragmentació en la història de la Xina: el període de les Cinc Dinasties i els Deu regnes.