Enginyeria civil

L'enginyeria civil és una àmplia branca de l'enginyeria que tracta amb temes tan diversos com el disseny, la construcció i la conservació d'obres públiques i estructures fixes diverses, la urbanística i els serveis urbans, el transport, el terreny, la hidràulica, la hidrologia, les costes i els ports i la potabilització i depuració d'aigües.^[1][2] Com totes les enginyeries, l'enginyeria civil s'ha desenvolupat a partir de l'observació de les maneres en què reaccionen els sistemes. A partir d'aquestes observacions, es proposen models teòrics i equacions empíriques per a descriure els fenòmens observats.^[3][4]

La denominació enginyeria civil s'usa des dels inicis del segle xix, tot i que aquesta branca de l'enginyeria ha estat practicada des de molt abans, sent practicada per l'enginyeria militar^[5] (en l'època romana ja es construïen camins, canals i ports). Al llarg del segle xviii, la majoria de monarquies europees (França en va ser la pionera) havien format grups de militars especialitzats en la construcció de camins, ponts i ports i en la millora de l'armament. Cap a la fi del segle xviii, Jean-Rodolphe Perronet fundà la primera escola especialitzada totalment independent de l'exèrcit (d'aquí, l'adjectiu civil): l'École des Ponts et Chaussées (Escola de Ponts i Calçades) de París. A poc a poc altres enginyers militars d'altres indrets anaren fundant escoles civils als seus respectius països, com Agustín de Betancourt, que fundà la Escuela de Ingenieros de Caminos de Madrid el 1802.