La ràbia, ira o enuig és una emoció bàsica que implica una resposta incòmoda i no cooperativa a una provocació o amenaça percebuda, o per a lluitar contra allò que trobem injust o indignant.[1] Com la por, fa concentrar l'atenció en l'objectiu i posa les capacitats personals físiques i psicològiques en estat d'alerta. A diferència de la por, indueix a actuar o atacar (en lloc de fugir).[2]
Una persona amb enuig sovint experimentarà efectes físics, com ara un augment de la freqüència cardíaca, una pressió arterial elevada i un augment dels nivells d'adrenalina i noradrenalina.[3] Alguns veuen la ira com una emoció que desencadena part de la resposta de lluita o fugida.[4] La ira es converteix en el sentiment predominant conductualment, cognitivament i fisiològicament quan una persona pren la decisió conscient d'actuar per aturar immediatament el comportament amenaçador d'una altra força externa.[5]
La ira pot tenir moltes conseqüències físiques i mentals. L'expressió externa de la ira es pot trobar en expressions facials, llenguatge corporal, respostes fisiològiques i, de vegades, actes d'agressió públics. Les expressions facials poden anar des de la inclinació cap a dins de les celles fins a arrufar la cara. Els músculs del cos es posen en tensió, disposats a reaccionar ràpidament enfront del possible perill.[6] Tot i que la majoria dels que experimenten ira justifiquen la seva excitació com a resultat d'allò "què els ha passat", els psicòlegs assenyalen que una persona enutjada pot fàcilment equivocar-se perquè la ira provoca una pèrdua de capacitat d'autocontrol i d'observabilitat objectiva.[7]
Actualment, els psicòlegs consideren l'enuig com una emoció normal, natural i madura experimentada per tots els humans algun cop. Es considera que té un valor funcional per a la supervivència. La ira no controlada pot afectar negativament el benestar personal o social i afectar negativament els que els envolten.[8] Si bé molts filòsofs i escriptors han advertit contra els atacs d'ira espontanis i incontrolats, hi ha hagut desacord sobre el valor intrínsec de la ira. El tema de tractar la ira s'ha escrit des dels temps dels primers filòsofs, però els psicòlegs moderns, a diferència dels escriptors anteriors, també han assenyalat els possibles efectes nocius de suprimir la ira.[8]