Eros (fill d'Ares)

Eros

Eros, Musei Capitolini, Roma
Tipus	divinitat protògena deïtat de la fertilitat deïtat grega de eros, amor romàntic personificació de eros
Context
Mitologia	Religió a l'antiga Grècia
Dades
Gènere	masculí
Residència	Mont Olimp
Família
Cònjuge	Psique
Mare	Pènia, Afrodita, Iris, Eris i Nix
Pare	Poros, Ares, Zèfir, Èter, Caos i Èreb
Fills	Hedone
Germans	Harmonia, Ànteros, himeri, Fobos, Adrestia i Dimos
Altres
Domini	Déu de l'amor i l'atracció
Símbol	L'arc i les fletxes, l'espelma, el cor, les ales
Equivalent	Cupido

Eros (en grec Ἔρως, ‘amor') és el déu de l'amor en la mitologia grega. La seva personalitat va evolucionar des de l'època arcaica fins al període hel·lenístic i el romà.

En les teogonies més antigues Eros era considerat un déu primigeni, nascut al mateix temps que Gea, la Terra i sorgit del Caos primitiu. A Tèspies se l'adorava en aquest estat primitiu, en forma de pedra. Una altra versió explica que Eros neix d'un ou, engendrat per Nix, la Nit, que quan s'obre per la meitat forma la terra i la seva cobertura, el cel. Eros va ser sempre, fins i tot en l'època alexandrina, una força primordial i fonamental del món. Assegura la continuïtat de les espècies i la cohesió del cosmos. Algunes vegades era anomenat Eleuteri (Ἐλευθερεύς), ‘el llibertador' (de la mateixa manera que Dionís).

Plató va escriure contra la tendència de presentar Eros com un gran déu. En un dels seus diàlegs, El convit, posa en boca de Diotima, una sacerdotessa de Mantinea que temps enrere havia iniciat Sòcrates, algunes consideracions sobre Eros. Segons ella, Eros és un geni mediador entre els déus i els homes. Va néixer de la unió entre Poros (el Recurs) i Pènia (la Pobresa), al jardí dels déus, al final d'un gran banquet on hi havien participat totes les divinitats. Eros buscaria sempre el seu objectiu, com la pobresa, que busca sempre la manera de satisfer la seva necessitat, i sap utilitzar els recursos per a aconseguir el seu fi. Però, segons Diotima, lluny de ser un déu totpoderós, és una força inquieta i insatisfeta.

Altres mites li donaven genealogies diferents. Se'l considerava fill d'Ilitia o d'Iris, o d'Hermes i Àrtemis, o també, i aquesta és la tradició més estesa, fill d'Hermes i Afrodita. Però els mitògrafs han establert distincions en la figura d'Eros. Així com es distingeixen diverses Afrodites, Eros té també diversos orígens i funcions. Un seria fill d'Hermes i d'Afrodita. Un altre, al que s'anomenava Ànteros (l'amor recíproc) hauria nascut d'Ares i d'Àrtemis. Un tercer Eros seria fill d'Hermes i Àrtemis. Aquest seria el característic déu amb ales, el més divulgat per poetes i escultors. Ciceró, al final del seu tractat La naturalesa dels déus, va llistar aquestes subtileses dels mitògrafs i demostrava el caràcter artificiós d'aquests mites, creats per resoldre dificultats i contradiccions de les llegendes primitives.

Sota la influència dels poetes, Eros va adquirir el seu caràcter tradicional. El mostren com un nen, amb freqüència alat però de vegades sense ales, que es diverteix portant l'angoixa als cors i armat amb un arc i fletxes. Algunes d'aquestes fletxes són daurades i tenen plomes de colom i, quan es claven al cor de déus i de mortals, se'ls inflama d'amor. Però altres fletxes són de plom amb plomes de mussol, i qui és ferit per aquestes fletxes cau en la indiferència.

Escomet els déus, a Apol·lo, a Zeus, i fins i tot a la seva mare Afrodita, i també als herois, com Hèracles, i als humans. Els poetes alexandrins el representaven jugant a les nous (l'equivalent a les bitlles, però també amb connotacions sexuals), amb infants divins, especialment amb Ganimedes, però també amb el seu germà Ànteros. Aquests poetes van inventar càstigs infantils que quadressin amb el caràcter del déu. Eros era castigat per la seva mare. Eros ferit per haver collit roses sense tenir en compte les espines. Sota el nen d'aparença innocent, es mostra també el déu poderós i capaç, que pot produir ferides inguaribles. La seva mare sempre el tem una mica.

En la llegenda tardana d'Eros i Psique era representat com un adolescent.

El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido (el desig), també conegut com a Amor. Se l'associa sovint amb Venus.^[1]

Segons una tradició, Eros era principalment el patró de l'amor entre els homes, mentre que Afrodita ho era de l'amor entre els homes i les dones. Per aquest motiu la seva estàtua es trobava a les palestres, un dels principals llocs de reunió dels homes amb els seus amants. Els espartans li feien sacrificis abans de la batalla. Meleagre recull aquest paper en un poema conservat a l'Antologia Grega: «La reina Cípria, una dona, aviva el foc que fa embogir els homes per les dones, però el mateix Eros convenç a l'amor dels homes pels homes» (Mousa Paidiké, 86).