Esfinx de Guiza

Esfinx de Guiza
Dades
Tipus	Esfinx, atracció turística i jaciment arqueològic
Període	antic Egipte
Artista	(anònim)
Construcció	2558 aC ↔ 2532 aC
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura de l'antic Egipte
Material	pedra calcària
Mesura	20,2 () m × 19 () m × 73,5 () m × 1.939 () cm
Altitud	23 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Guiza (Egipte)
Localització	Necròpolis de Gizeh
29° 58′ 31″ N, 31° 08′ 16″ E / 29.97527°N,31.13768°E / 29.97527; 31.13768

L'esfinx de Guiza és una figura amb una cara de persona i cos de lleó, a poca distància de la piràmide de Khefren a Guiza. És coneguda com la gran esfinx i és el primer exemple d'estàtua monumental a Egipte. El nom li fou donat pels grecs. Hi ha moltes esfinx a Egipte però la de Guiza és l'esfinx per antonomàsia.^[1]

Es creu que per a esculpir-la, es va aprofitar una roca situada al lloc, que era una pedrera per les piràmides. Les hipòtesis més probables sostenen que representa Khefren o Kheops. Acompanyant l'esfinx hi ha un temple de l'imperi antic, un de l'imperi nou, i altres estructures menors, i es considera vinculat al temple de la vall de la piràmide de Khefren on també hi ha 26 esfinxs colossals, però no tan grans.

Les escultures que es tenen de Djedefre, Khefren i Micerí i d'altres faraons de l'imperi antic mostren la mateixa imatge que l'esfinx. Hi ha un forat a la part superior i un sota l'estàtua. El cos mesura 72,5 metres de llarg i 20,2 metres d'ample; la cara fa quatre metres. Tancant el monument hi ha uns murs de rajoles.

Tuthmosis IV (1425 aC-1417 aC) hi va fer posar una estela i la va restaurar; també fou restaurada probablement per Ramsès II. La figura va quedar enterrada per la sorra diverses vegades i estava tapada quan hi va arribar Napoleó. Encara que tradicionalment es diu que fou llavors quan l'esfinx va perdre el nas, els erudits pensen que ja l'havia perdut quatre-cents anys abans. Entre el 1816 i el 1817 el genovès Cavigia la va voler netejar de sorra però no ho va aconseguir; tampoc ho va aconseguir Mariette el 1852 fins que en un segon intent el 1858 la va poder deixar lliure en gran part. Maspero, el 1885, va provar de netejar la resta però no va poder; finalment el 1936 ho va aconseguir el francès Emile Baraize, que va omplir de ciment les bases laterals del barret del faraó i així en va alterar l'aspecte.

Progressivament l'erosió natural del vent i pluja (la pedra és de mala qualitat) i la contaminació procedent del Caire ha anat afectant la figura. Una restauració es va completar el 1998 en la qual els escultors Adam Hunein i Mahmud Mabruk i el restaurador Mustafa Abdel-Qader van substituir les peces d'anteriors restauracions que no s'havien fet prou bé, especialment les dels anys vuitanta, però el problema de l'erosió no s'ha resolt definitivament i cap de les solucions proposades deixa de tenir inconvenients.

És un dels monuments més prestigiosos del món junt amb les piràmides.