Estil neoegipci

L'estil neoegipci és un moviment artístic historicista, especialment arquitectònic, que fa servir els elements, motius i imatgeria de l'art egipci antic, sovint de manera desvirtuada i barrejada amb altres estils (eclecticisme). Tot i que s'havien fet referències aïllades als monuments egipcis des del Renaixement, l'estil neoegipci no comença a desenvolupar-se amb criteris semblants al neoclassicisme grecoromà, el neogòtic o altres revivals fins a la campanya napoleònica d'Egipte (1798–1801) i la publicació dels seus resultats científics: Description de l'Égypte (1809-1826).^[1] De gran impacte fou l'ambientació egípcia de l'òpera Aida de Verdi (1871); tot i que des del XVIII es venia recorrent a localitzacions en l'antic Egipte, amb o sense referències bíbliques (Les festes d'Himeneu i l'Amor, de Rameau, Thamos i La flauta màgica, totes dues de Mozart, Mosè in Egitto, de Rossini),^[2] el descobriment de Howard Carter de la tomba de Tutankhamon el 1922 suposà una revitalització de l'estil neoegipci que s'uní molt bé amb els trets de l'art déco i es va estendre per tot el s. XX, sobretot en arts decoratives.^[3] En l'àmbit de la cultura popular s'ha produït una veritable "egiptomania", amb múltiples facetes. El moviment de construcció de sales d'espectacles en estil neoegipci (Egyptian Theatre) es limità fonamentalment als Estats Units.^[4]

• 
  Egyptian Building del Medical College de Virginia (1845), Richmond
• 
  Temple egipci (1856) al Zoològic d'Anvers
• 
  Scottish Rite Temple (1921) de Mobile
• 
  Museu Nacional de Beirut (1937-1942)
• 
  Museu Egipci Rosacreu (1966), de San Jose (California)