Flaix

Per a altres significats, vegeu «flash».

Un flaix és un aparell que emet polsos de llum de breu duració però molt forts, com si fossin llampecs. El flaix va ser inventat per Johann Ostermeyer el 21 de setembre de l'any 1930. Bàsicament, el que fa el flaix, és carregar un condensador amb prou corrent per poder produir el pols i, quan rep l'ordre, passar aquesta energia a l'ampolla, que és com una espècie de petit fluorescent. S'utilitza habitualment en fotografia.

Tot i que hi ha diverses formes de classificar-los, la més corrent és per la seva forma de funcionar:

• Manuals: Són els flaixos més elementals. Normalment no són regulables i cada vegada que es disparen donen tota la llum que poden.
• Automàtics:És el següent pas després dels manuals. Els flaixos automàtics porten un sensor que mesura la llum reflectida pel motiu i tallen la llum ("s'apaguen") quan creuen que ja se suficient.
• TTL: Versió de Canon. És l'evolució del flaixos automàtics. Bàsicament funcionen de la mateixa manera però en lloc de mesurar la llum utilitzant el seu propi sensor utilitzen un sensor intern de la càmera per mesurar la llum que està entrant a través de l'objectiu. Això els permet fer una mesura molt més acurada i independent del tipus d'objectiu que estem utilitzant i del diafragma que hàgim seleccionat.
• 3D: versió de Nikon. Combina la informació del fotòmetre amb la informació de distància d'enfocament de l'objectiu.

Els grans fabricants han introduït moltíssimes millores a aquest tipus de flaix i les unitats més modernes són totalment computeritzades.^[1]

Existeix també una altra manera de diferenciar-los:

Flaix de farciment: s'utilitza en casos de grans exposicions de llums que generen ombres molt accentuades. Per a contrarestar-les l'ús d'aquest flaix suavitza les ombres i els contrastos. [1]^{[Enllaç no actiu]}

Flaix rebotat: consisteix en la dispersió i difuminació de la llum perquè afecti de manera més natural a l'objecte fotografiat. El més comú és fer-lo rebotar al sostre, una paret o un panell blanc.