Frase feta

Una frase feta és una expressió d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que té un significat i una forma estereotipada, fixa i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d'una llengua a una altra. És utilitzada en sentit figurat.^[1] També es podria dir que són frases o part d'alguna frase, que volen dir quelcom de concret, la qual en molts dels casos es podria dir d'una manera més simple, però que gràcies a aquestes frases fetes i expressions d'ús comú donen a la idea original que es vol expressar, un toc especial, sigui irònic, subtil, graciós, insultant o d'exageració.^[2]

Solen ser frases i expressions que en un moment donat han estat dites per algú i que pel seu humor, encant, veracitat o validitat per a expressar el que es vol dir, de seguida s'arrelen a tots els parlants d'una regió, d'una parla adscrita a un territori o de tot el món. Existeixen diferents exemples en català com Adormir-se en els llorers (Cessar de treballar després d'una reeixida), Baixar del burro (Desenganyar-se), Cremar-se els ulls (Aplicar-se molt en una feina), Deixar al tinter (Estar-se de dir quelcom) o Ésser de bon pedreny (Ésser molt menjador).

No s'ha de confondre una frase feta amb un refrany. Una frase feta és una expressió fixa i estereotipada que comença amb un verb i va seguida d'un complement. Molt sovint, té un significat que no pot ésser deduït a partir dels mots que el componen. Un exemple: fer la guitza (tocar el voraviu).

En el procés de normalització del català, té una importància cabdal la recuperació d'aquestes expressions pròpies i autèntiques. No sols hi basten l'ortografia o el lèxic, ans també hi cal la fraseologia, que és la peça més acabada d'una sistema lingüístic, que palesa el geni creatiu de la llengua. Les frases fetes permeten de dotar-la de totes les eines necessàries per a expressar-se en qualsevol terreny i en qualsevol situació.

Una altra mostra de la vigència de les parèmies és que, encara que tots els llibres d'estil periodístic no n'aconsellin l'ús, tots els diaris en van plens.

A les Terres de l'Ebre, per exemple, hi ha una llarga i rica tradició oral^[3] que es transmet de generació a generació. La tradició oral recull d'una manera singular l'essència d'una cultura i d'una llengua, d'un territori, d'una identitat, la vida pagesa d'on provenim, de més lluny o de més prop, els sentiments, les experiències de vida. És a dir les formes de vida, de treball, de subsistència, els costums, les convencions socials, els personatges, la història tal com la veia i la veu la gent. Podríem dir que les dites populars són una creació social, comunitària i contínua, que recrea històries, sentiments, saviesa antiga, consells, remeis, etc., d'una societat amb identitat pròpia. Cada llengua expressa una manera de veure el món i les dites són una expressió popular d'aquest món.

A tall d'exemple d'aplec i de recuperació o restitució de la fraseologia, el 1994, el Servei Local de Català de Tortosa va editar el llibre Dites, cobles i rondalles, amb els reculls guanyadors del concurs del mateix nom que es va portar a terme els anys 1990, 1991 i 1992. La intenció era dignificar i difondre la tradició oral de les Terres de l'Ebre com a riquesa lingüística i cultura del català.