Geografia de Catalunya

La geografia de Catalunya descriu el relleu i com afecta aquest a les relacions humanes (comerç, demografia, transport) que s'estableixen sobre el territori de Catalunya, en el sentit de la comunitat autònoma, té una superfície aproximada de 32.000 km². Limita al nord amb els estats d'Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb la comunitat autònoma d'Aragó (359,9 km), al sud amb el País Valencià (52,9 km) i a l'est amb la Mar Mediterrània. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.

Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% són prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.^[1]

Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grans trets, tres unitats morfoestructurals generals:^[2]

• els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya;
• el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i
• la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre.

Se situa al centre de Catalunya.

Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment, es diferencia el Pirineu axial —la serralada principal— del Prepirineu, situat a migjorn i que són formacions muntanyoses paral·leles a la serralada principal però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdues unitats són més amples a ponent que no pas a llevant, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca del Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la Serra del Cadí o el Pedraforca.

El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles a la costa, en una orientació de nord-est a sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troben una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal i el Subpirineu,^[3] que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i, en el cas de la primera, volcans a l'àrea de la Garrotxa.

La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.