Gratacel

L'article necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica. S'hi han trobat faltes ortogràfiques, gramaticals, barbarismes o altres aspectes lingüístics incorrectes.

La redacció d'aquest article no és pròpia d'una enciclopèdia. Els errors més freqüents són l'ús de la primera persona verbal o una redacció poc seriosa, informal o subjectiva en lloc de descriptiva. Vegeu Viquipèdia:Punt de vista neutral i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.

Un gratacel o tocanúvols (neologisme inspirat per l'anglès skyscraper) és un edifici de moltes més plantes que la mitjana.^[1]

No hi ha un criteri absolut o universal per determinar si un edifici és un gratacels.^[2] La Conferència internacional sobre recerca i pràctica d'enginyeria de seguretat anti-incendis (iCFSERP) defineix gratacels com qualsevol edifici, del qual l'alçària tingui un impacte greu en l'evacuació.^[3] L'Associació dels bombers americans, en canvi, el considera un edifici de gran alçària a partir de 23 metres. La base de dades d'Emporis (1996-2021) classsificava els edificis de 35 a 100 metres com de gran alçària, o quan tenia mínimament dotze pisos. A partir de 150 metres els classifiquen com gratacels.^[2] La manca d'una definició consistent fa difícil comparar estudis sobre els reptes o efectes de la construcció en altura.^[4]

Els gratacels esdevingueren comercialment possibles amb l'invenció de l'ascensor segur i elèctric per E. Graves Otis el 1854.^[5][6] Des dels primers tocanúvols a mitjan segle xix, que tenien deu pisos i una quarantena de metres d'alçària, s'ha passat a torres de més de huit-cents metres a la primeria del segle xxi.

Se solen construir en llocs on el sòl és car per aprofitar-lo al màxim i treure'n més rendiment. Per això, n'hi ha sovint als centres de les ciutats fora d'Europa, sobretot en ciutats en auge que tenen poc o gens teixit històric. Tenen l'avantage de permetre estalviar d'impermabilitzar sòl, però amb el desavantatge d'un gran cost energètic per construir i mantenir-los.^[7] La densificació urbana resultant de la construcció de gratacels també té desavantatges ja que sovint és difícil i costós augmentar la capacitat dels carrers i carreteres per absorbir l'augment d'usuaris.^[8] Tot i això, davant l'escassesa de terra urbanitzable, el «model de Benidorm» de construcció de gratacels s'expandeix ja que la ciutat dispersa malgasta més terreny, aigua i energia, i davant l'augment de la població arriba al límit davant els altres usos com l'agricultura i la presència de boscs i natura.^[9]

Un gratacel pesa molt, i fa menester fundacions sòlides i pregones per a aguantar el pes. Ans al contrari de la construcció tradicional, no hi ha parets de càrrega que porten el pes de l'edifici. Les parets es fixen a l'estructura de diverses formes, i no serveixen per a poc més que separar els espais de l'edifici i aïllar de l'exterior.

Els gratacels tenen un fort impacte simbòlic en l'entorn humà. Un fenomen particular és la competició permanent entre estats i ciutats metropolitanes per a qui tindrà el gratacel més alt, sobretot en el territori asiàtic.^[10] La llegenda de la Torre de Babel insinua que els edificis alts ja tenien una significació important al món antic.^[11][12] L'agrupació de gratacels és una particularitat de la línia d'horitzó característica d' algunes ciutats, com ara Nova York, Chicago, Panamà i Hong Kong. Segons Gaspar Pericay: «Des dels inicis, aquests reptes arquitectònics, alguns veritables obres d'art, han estat un símbol de poder i grandiloqüència que s'ha allunyat de la dimensió humana.»^[13]