Back Korinthischer Krieg ALS الحرب القورنثية Arabic قرنتیان ساواشی AZB Коринтска война Bulgarian Korinthischer Krieg German Κορινθιακός Πόλεμος Greek Corinthian War English Guerra de Corinto Spanish نبردهای کورنتیان Persian Korintin sota Finnish
| ||||||||||||||||||||||||
La Guerra de Corint o Guerra Coríntia va ser un conflicte que es va produir a la Grècia antiga i que va transcórrer entre els anys 395 aC i 387/6. Es trobaven involucrats en aquest conflicte, per una banda Esparta i per l'altra una coalició de quatre grans estats (Tebes, Atenes, Corint i Argos) que es va conèixer com el sinedri (consell) de Corint (en realitat les aliances entre ells tenien un caràcter bilateral). Pèrsia romania a l'ombra, sense participar de manera activa però subvencionant amb or, primer a l'aliança de Corint, i més tard, a la lliga del Peloponès liderada per Esparta.
La causa immediata de la guerra va ser un conflicte local entre focis i locris a la Grècia central, provocat per la facció tebana hostil a Esparta. Però la causa subjacent ha de trobar-se, com ja va fer l'anònim historiador d'Oxirrinc davant del filoespartà Xenofont, a l'hostilitat cap a Esparta provocada per la dominació unilateral que havia exercit en els nou anys que van seguir al final de la Guerra del Peloponès.[1]
La guerra es va dur a terme en dos escenaris o fronts successius: primer a l'istme de Corint i la Grècia central, i subseqüentment a l'Egeu. A terra els espartans es van imposar en les batalles hoplites de Nemea i Coronea de l'estiu de 394, però van ser incapaços d'obtenir avantatges estratègics d'aquestes victòries, de manera que la guerra va entrar en una situació de punt mort, de guerra de desgast o de "trinxeres" en què tots dos bàndols consumien recursos a través del pagament a mercenaris. A la mar la flota espartana va ser aixafada a la rodalia de Cnidos, l'agost de 394, per una flota persa comandada per Conó (mercenari de luxe d'origen atenès), esdeveniment que va posar fi a l'hegemonia naval d'Esparta. Aprofitant aquest fet, Atenes va llançar diverses campanyes navals en els anys posteriors de la guerra, reconquerint un nombre d'illes que havien format part de l'antic imperi atenès durant el segle v aC.
Alarmats per aquests èxits atenencs, els perses van deixar de donar suport als aliats i van començar a donar suport a Esparta. Aquest canvi de bàndol va obligar els aliats a buscar la pau. La Pau d'Antàlcides, també coneguda com la Pau del Rei, es va signar a 387 aC, acabant així la guerra. Aquest tractat va declarar que Pèrsia controlaria tota Jònia i que les altres ciutats gregues serien independents. Esparta havia de ser el garant de la pau, amb el poder de fer complir les clàusules del tractat.
Els efectes de la guerra, per tant, van atorgar poder a Pèrsia per poder interferir en la política grega i afirmar la posició hegemònica d'Esparta en el sistema polític grec.[2]