Guerra russo-japonesa

Guerra russo-japonesa

Seguint les agulles del rellotge: El creuer rus Pallada sota el foc a Port Arthur – la cavalleria russa a Mukden – el creuer Varyag i la canonera Korietz a Txemulpo – morts japonesos a Port Arthur – infanteria japonesa travessant el riu Yalu
Tipus	guerra i intent
Data	8 de febrer de 1904 - 5 de setembre de 1905
Període	Era Meiji
Escenari	Manxúria, Mar Groc, península de Corea i mar del Japó
Lloc	Manxúria
Resultat	Victòria japonesa (Tractat de Portsmouth)
Bàndols
Imperi Rus Principat de Montenegro Imperi Japonès
Comandants
Tsar Nicolau II Aleksei Kuropatkin Anatoli Stessel Oskar Gripenberg Stepan Makarov † Ievgeni Alekséiev Wilgelm Vitgeft † Robert Viren Zinovy Rojestvensky Emperador Meiji Oyama Iwao Katsura Taro Kodama Gentarō Nogi Maresuke Kuroki Tamemoto Oku Yasukata Heihachiro Togo Itō Sukeyuki
Forces
1.365.000 (total)[1] 700,000 (pic) 1.200.000 (total)[1] 650,000 (pic)
Baixes
* 34.000–52.623 morts en combat o per les ferides 9.300–18.830 morts per malaltia 146.032 ferits 74.369 capturats 8 cuirassats enfonsats 2 cuirassats capturats Total: 43.300–120.000[2][3] * 47.152–47.400 morts en combat 11.424–11.500 morts per les ferides 21.802–27.200 morts per malaltia 2 cuirassats enfonsats Total: 58.000–86.100[2][3]}
Cronologia
Tractat de Portsmouth, Taft–Katsura Agreement (en) i Japan–Russia Secret Agreement (en) →

La guerra russo-japonesa (rus: Ру́сско-япóнская войнá, romanitzat: Russko-iapónskaya voinà; japonès:日 露 戦 争, romanitzat: Nichiro sensō, lit.  Guerra russo-japonesa) es va combatre entre l'Imperi del Japó i l'imperi rus durant 1904 i 1905 sobre les ambicions imperials rivals a Manxúria i Corea.^[4] Els principals teatres d'operacions militars eren la península de Liaodong i Mukden al sud de Manxúria i als mars al voltant de Corea, Japó i el mar Groc.

Rússia buscava un port d'aigua calenta a l'oceà Pacífic, tant per a la seva marina com per al comerç marítim. Vladivostok romania lliure de gel i operatiu només durant l'estiu; Port Arthur, una base naval de la província de Liaodong arrendada a Rússia per la dinastia Qing de la Xina des de 1897, estava operativa tot l'any. Des del final de la Primera Guerra sino-japonesa el 1895, el Japó temia la invasió russa dels seus plans de crear una esfera d'influència a Corea i Manxúria. Rússia havia demostrat una política expansionista a l'est dels Urals a Sibèria i a l'Extrem Orient des del regnat d'Ivan el Terrible al segle xvi.^[5]

En veure Rússia com un rival, el Japó es va oferir a reconèixer el domini rus a Manxúria a canvi de reconèixer que Corea es trobava dins de l'esfera d'influència japonesa. Rússia s'hi va negar i va exigir l'establiment d'una zona d'amortiment neutral entre Rússia i el Japó a Corea al nord del Paral·lel 39° nord. El govern japonès va percebre una amenaça per als seus plans d'expansió a l'Àsia continental i va optar per anar a la guerra. Després de trencar les negociacions el 1904, la Marina japonesa va obrir hostilitats en un atac sorpresa el 9 de febrer (calendari julià 27 de gener) de 1904 atacant la flota oriental russa a Port Arthur, Xina.

Tot i que Rússia va patir diverses derrotes, el tsar Nicolau II estava convençut que Rússia podia guanyar si continuava lluitant; va optar per seguir compromès amb la guerra i esperar els resultats de certes batalles navals clau. Després de sufocar l'esperança de la victòria, va continuar la guerra per preservar la dignitat de Rússia evitant una "pau humiliant". Rússia va ignorar la voluntat japonesa d'acordar un armistici al principi i va rebutjar la idea de portar la disputa a la Cort Permanent d'Arbitratge de La Haia. La guerra va acabar amb el Tractat de Portsmouth (5 de setembre [julià 23 d'agost] de 1905), mediatitzat pel president dels Estats Units Theodore Roosevelt. La completa victòria de l'exèrcit japonès va sorprendre els observadors internacionals i va transformar l'equilibri de poder tant a l'Àsia oriental com a l'Europa de l'Est, cosa que va provocar l'aparició del Japó com a gran potència i el declivi de Rússia en el prestigi i la influència a Europa de l'Est. La pèrdua de vides sense la victòria i la humiliant derrota per a l'Imperi rus van contribuir al creixent malestar domèstic que va culminar amb la revolució russa de 1905 i va accelerar la desintegració de l'autocràcia russa. La guerra també va suposar la primera victòria d'un país asiàtic contra una potència occidental en l'època moderna.^[6]