HMS Ark Royal (91)

HMS Ark Royal (91)

El HMS Ark Royal al 1939, amb avions Swordfish del 820è Esquadró Aeri Naval sobrevolant-lo.
Drassana	Cammell Laird
Historial
Autoritzat	1934
Col·locació de quilla	16 setembre 1935
Avarament	13 abril 1937
Assignació	16 desembre 1938
Naufragi	atac de torpede, 14 novembre 1941 36° 03′ N, 4° 45′ O / 36.05°N,4.75°O / 36.05; -4.75
Operador/s    Royal Navy
16 desembre 1938 – 14 novembre 1941
Operador	Royal Navy
Destí	enfonsat per l'atac d'un U-Boot
«Desire n'a pas Repos »
Característiques tècniques
Tipus	portaavions
Classe	cap valor
Desplaçament	22000 t (estàndard) 27720 t (màxim)
Eslora	243,83 m
Mànega	28,88 m
Calat	8,46 m
Propulsió	3 turbina de vapor
Potència	102.000 CV
Velocitat	31 kn
Autonomia	7600 mn a 20 kn
Capacitat	1.580
Característiques militars
Blindatge	Cintura: de 110 mm Coberta: 89 mm
Armament	16 canons de 4,5 posades (114 mm) (8 × 2) 32 canons de 2 lliures (40 mm) (4 x 8) 32 metralladores de calibre 50 (12,7mm) (8 x 4)
Sensors	radiofar tipus 72
Aeronaus	entre 50 i 60 avions: 1939–40: 26 Fairey Swordfish, 24 Blackburn Skuas 1940–41: 30 Fairey Swordfish, 12 Blackburn Skuas, 12 Fairey Fulmars 1941: 36 Fairey Swordfish, 18 Fairey Fulmars
Equipament aeronaus	2 catapulta d'avions
Més informació
Conflictes	Segona Guerra Mundial

El HMS Ark Royal (91) va ser un portaavions de la Royal Navy, que va servir durant la Segona Guerra Mundial.

Dissenyat el 1934 d'acord amb les restriccions del Tractat Naval de Washington, l'Ark Royal va ser construït per la Cammell Laird and Company, Ltd. a Birkenhead, Anglaterra, i comissionat el 1938, era un portaavions de coberta correguda, buc i coberta completament integrats, semblant al de la classe Illustrious, el fi disseny hidrodinàmic del qual el permetia assolir els 31 nusos amb els seus 102.000 hp. Dissenyat per portar un gran nombre d'avions, tenia dos nivells d'hangars. Al servir en un moment en què s'inicià l'ús extensiu del poder aeri naval, diverses tàctiques de portaavions es van desenvolupar i refinar a bord seu. No se'l va dotar mai de ràdar, però si que disposava d'un radiofar tipus 72.

L'Ark Royal participà alguns dels teatres navals més actius de la II Guerra Mundial. Participà en les primeres missions de patrulla antisubmarina de la guerra, anotant-se l'enfonsament d'un U-boot. Va participar en l'octubre de 1939 en la cacera del cuirassat de butxaca alemany Admiral Graf Spee i a la campanya de Noruega el 1940, juntament amb el HMS Glorious, on els seus grups aeris formats per s'apuntaren diversos èxits.

Al març de 1940 participà en la recerca dels creuers Scharnhorst i Gneisenau, mentre que portaven a terme l'operació Berlín, a les ordres de l'almirall Günther Lütjens; i en la que un dels avions del Ark Royal aconseguí localitzar els vaixells alemanys, però a causa d'un defecte en el sistema de ràdio no va poder donar una ràpida comunicació de la troballa, encara que això altera els plans alemanys, fent que es dirigeixin al port francès de Brest.

Al maig de 1941 participà en l'anomenada cacera del cuirassat alemany Bismarck, en la que els seus avions s'anotaren dos impactes sobre el cuirassat alemany i en la que se salvà de ser atacat pel U-556 per manca de torpedes. Va ser bombardejat sense èxit per l'aviació italiana durant la batalla del cap Spartivento. L'Ark Royal va sobreviure a diversos atacs i va adquirir una reputació de "vaixell afortunat". Els alemanys van informar en diverses ocasions que l'havien enfonsat.

El 13 de novembre de 1941 va ser atacat pel U-81, de Friedrich Guggenberger, mentre que retornava a l'illa de Malta i, després d'una lenta agonia de 12 hores en la que es realitzen ingents esforços per salvar-lo, el 14 de novembre de 1941 s'enfonsà davant la costa de Manilva, Málaga (Espanya).^[1] La tripulació va poder ser rescatada pels destructors HMS Ashanti y HMS Legion. Només es va perdre una vida per l'explosió del torpede que l'enfonsà.

La seva pèrdua va ser objecte de severes investigacions, car els inspectors volien saber com és que s'havia pogut enfonsat, donats els esforços realitzats per salvar-lo i portar-lo fins a la base naval de Gibraltar. Van trobar diversos defectes de disseny que van contribuir a la pèrdua, els quals van ser rectificats en els dissenys posteriors. Les seves restes van ser descobertes per un equip de la BBC al desembre del 2002, aproximadament a 30 milles nàutiques (56 km) de Gibraltar.