L'hora estàndard o temps estàndard és la sincronització dels rellotges d'una regió geogràfica determinada (un país o part d'aquest) amb un única norma horària, en lloc d'una norma d'hora mitjana local, fent que s'acosti més a l’horari solar.[1] Als països que practiquen el canvi d'horari d'estiu, quan es fa el canvi d'hora i s'endarrereixen una hora els rellotges, a l'hora estàndard sovint se l'anomena hora d'hivern o horari d'hivern.[2]
Generalment, l'hora estàndard coincideix amb l'hora mitjana local en algun meridià que passa per la regió, sovint a prop del centre. Històricament, l'hora estàndard es va establir durant el segle XIX per ajudar a la previsió meteorològica i als viatges amb tren. Aplicada globalment al segle XX, les regions geogràfiques es van convertir en zones horàries. L'hora estàndard de cada zona horària ha estat definida com un desplaçament del temps universal. A les regions amb horari d'estiu s'hi aplica un desfasament addicional durant part de l'any.
L'adopció de l'hora estàndard, a causa de la correspondència inseparable entre l'hora i la longitud, va consolidar el concepte de dividir el globus en un est i un hemisferi occidental, amb un primer meridià que substitueix els diversos primers meridians que s'utilitzaven anteriorment.
Als països de la zona horària d'Europa central, l'horari d'estiu s'anomena hora d'estiu d'Europa central (CEST, Central European Summer Time) mentre que l'hora d'hivern s'anomena hora estàndard d'Europa central (CET, Central European Time). Tots els països de la Unió Europea apliquen aquest canvi per ajustar la jornada laboral a les hores de llum natural, ja que durant el solstici d'hivern aquestes es veuen reduïdes,[2] i també consumir menys electricitat.[3]