Back Karakoram Afrikaans قراقرم Arabic Cordal del Karakórum AST Karakorum Azerbaijani Ҡараҡором (тау системаһы) Bashkir Karakoram BCL Каракарум Byelorussian Каракарум BE-X-OLD Каракорум Bulgarian काराकोरम Bihari
| |||||
| Tipus | serralada  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Part de | Cinturó Alpídic sistema de l'Himàlaia | ||||
| Localització | |||||
| Estat | Pakistan | ||||
| |||||
| Característiques | |||||
| Altitud | 8.611 m | ||||
| Dimensió | 500 ( ) km | ||||
| Punt més alt | K2 (8.611 m ) | ||||
| Travessa | República Popular de la Xina, Tadjikistan, Índia, Afganistan i Pakistan | ||||
| Història | |||||
| Període | Cretaci | ||||
El Karakoram (també conegut com a Karakorum) és un massís muntanyós situat al nord del Caixmir (Pakistan i l'Índia). S'estén des del límit de l'Afganistan fins a la vall del Shayög. Pertany al sistema alpino-himalaià, format durant l'orogènesi terciària. És en essència una serralada d'alta muntanya que s'estén per les fronteres del Pakistan, la Xina i l'Índia, formada per altres serralades principals de les regions de Gilgit, Ladakh i Baltistan: el Gran Karakoram o Mustagh, l'Aqhil Karakoram, el Kailash i el Ladakh. És una de les grans serralades de l'Àsia, sovint considerada conjuntament amb l'Himàlaia, però tècnicament parlant independent d'aquesta cadena muntanyosa.[1][2] Karakoram significa "grava negra" en turc, ja que moltes de les seves glaceres estan cobertes per runa.
Al Karakoram s'hi troben més de 30 pics amb alçàries superiors al 7.300 m, incloent-hi el K2, el segon pic més alt del món, de 8.611 m. La majoria d'aquests pics es troben a la zona nord del Pakistan. La cadena, infranquejable, té una llargària d'uns 500 km, amb altituds que oscil·len entre els 4.500 i els 7.000 m, essent la regió del món amb més nombre de glaceres excloent-ne les regions polars.[3] La glacera Siachen, amb 70 km de longitud, i la Biafo, amb 63 km, són la segona i la tercera glaceres del món en llargària fora de les regions polars: la glacera Fedtxenko al Pamir (Tadjikistan) té 77 km de longitud. Les glaceres Baltoro i Batura tenen 57 km de llargària, exactament els mateixos que la de Bruggen (o Pius XI) al sud de Xile.
El Karakoram està delimitat al nord-est pels marges de l'altiplà del Tibet, i al nord pel corredor de Wakhan i el Pamir. A l'oest de l'extrem nord-occidental del Karakoram s'hi troba l'Hindu Raj, més enllà del qual segueix l'Hindu Kush. Els límits meridionals estan formats pels rius Gilgit, Indus i Shyok, que separen la cadena muntanyosa del límit nord-oest de l'Himàlaia pròpiament dit.
A causa de la seva alçària, que fa que sembli gairebé una gran cinglera, el Karakoram és molt menys habitat que parts de l'Himàlaia. Els primers exploradors europeus el visitaren per primer cop a primers del segle xix, seguits de topògrafs britànics el 1856.
El pas de Muztagh va ser creuat el 1887 per l'expedició del coronel Francis Younghusband i les valls de més amunt del riu Hunza foren explorades per General Sir George K. Cockerill el 1892. Les expedicions a les dècades de 1910 i 1920 van dibuixar a ulls occidentals la geografia de la regió.
Marcel Ichac va rodar la pel·lícula "Karakorum", que relatava una expedició francesa de l'any 1936. La pel·lícula va guanyar el Lleó d'Argent al Festival de Cinema de Venècia del 1937.
La serralada és travessada per la carretera del Karakoram, la carretera internacional més alta del món, a través del port de muntanya del Khunjerab, i connecta el Pakistan amb la Xina.
- ↑ «Karakoram Range | Himalayas, Location, & Map» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 14-12-2023. [Consulta: 15 desembre 2023].
- ↑ «Hindu Kush Himalayan Region». ICIMOD. [Consulta: 17 octubre 2014].
- ↑ La glacera Fedchenko del Tadjikistan té una llargada de 77 km. Les glaceres Baltoro i Batura al Karakoram tenen una llargada de 57 km, igual que la glacera Bruggen o Pio XI al sud de Xile. Les mesures provenen d'imatges recents, generalment complementades amb mapes topogràfics russos a escala 1:200.000 així com amb Jerzy Wala,Orographical Sketch Map: Karakoram: Sheets 1 & 2, Swiss Foundation for Alpine Research, Zurich, 1990.