Una lobotomia (del grec, λοβός (lobos), lòbul; τομή (tomē), tall), o leucotomia (del grec, λευκός (leukós), matèria blanca del cervell; τομή (tomē), tall), és una forma desacreditada de tractament neuroquirúrgic per a un trastorn psiquiàtric o un trastorn neurològic (per exemple, epilèpsia, depressió) que implica la ruptura de connexions del còrtex prefrontal del cervell.[1] La cirurgia fa que la majoria de les connexions cap a i des del còrtex prefrontal, la part anterior dels lòbuls frontals del cervell, es tallin.
En el passat, aquest tractament s'utilitzava per tractar trastorns psiquiàtrics com a procediment generalitzat en alguns països. El procediment va ser controvertit des del seu ús inicial, en part a causa de la manca de reconeixement de la gravetat i la cronicitat de les malalties psiquiàtriques greus i duradores, per la qual cosa es va dir que era un tractament inadequat.[2]
L'autor del procediment, el neuròleg portuguès António Egas Moniz, va compartir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1949 pel «descobriment del valor terapèutic de la leucotomia en determinades psicosis»,[Nota 1] encara que l'atorgament del premi ha estat objecte de polèmica.[3]
L'ús del procediment va augmentar de manera espectacular des de principis de la dècada del 1940 i fins a la dècada del 1950; el 1951, s'havien realitzat gairebé 20.000 lobotomies als Estats Units d'Amèrica, i proporcionalment més al Regne Unit.[4] Un gran nombre de pacients eren homes homosexuals.[5] Es van realitzar més lobotomies en dones que en homes; un estudi de 1951 va trobar que gairebé el 60% dels pacients amb lobotomia estatunidencs eren dones, i les dades limitades mostren que el 74% de les lobotomies a Ontario del 1948 al 1952 es van realitzar en dones pacients.[6][7][8] A partir de la dècada del 1950 es va començar a abandonar la lobotomia,[9] primer a la Unió Soviètica[10] i Europa.[11]
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref>
pel grup «Nota» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="Nota"/>
corresponent.