Louis Durey

Plantilla:Infotaula personaLouis Durey

El Grup dels 6, 1921 pintura de Jacques-Émile Blanche. Al centre: el pianista Marcelle Meyer. De baix a dalt: Germaine Tailleferre, Darius Milhaud, Arthur Honegger, Louis Durey. A la dreta: Georges Auric, Francis Poulenc, Jean Cocteau.
Biografia
Naixement(fr) Louis Edmond Durey Modifica el valor a Wikidata
27 maig 1888 Modifica el valor a Wikidata
6è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 juliol 1979 Modifica el valor a Wikidata (91 anys)
Sant Tropetz (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCemetery of Saint-Tropez (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatFrança
Activitat
OcupacióCompositor
Membre de
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata


Musicbrainz: 861c6d70-f614-47a7-b076-f43fe17ab7a0 Lieder.net: 3930 Discogs: 361812 IMSLP: Category:Durey,_Louis Allmusic: mn0001786203 Find a Grave: 9179301 Modifica el valor a Wikidata

Louis Durey (París, 27 de maig de 1888 - Saint Tropez, 3 de juliol de 1979) fou un compositor francès.

Començà els estudis musicals als 22 anys i, més tard, la composició, que aprendria amb Léonce Saint-Réquier, professor de la Schola Cantorum el 1919. Amb tot, la seva formació pot considerar-se autodidàctica. El 1920 s'uní al Grup dels Sis, del que se'n desentengué molt aviat per no acceptar el simplisme estètic sota la direcció d'en Cocteau i pel contrari, admirar en Ravel, sobre el qual en va fer un important estudi tècnic i crític.

Més tard varen ser Stravinsky, Erik Satie i encara Schönberg, els quals l'influïren, abans d'assolir a posseir definitivament un estil propi, barreja d'atonalisme i politonalitat, que a poc a poc aniria guanyant en concisió. El 1936 s'afilià al Partit Comunista, i arribà a ser, secretari general de la Federació Musical Popular. Després participà en l'Associació Francesa de Músics Progressistes, orientació, la qual obeïa als cànons del realisme socialista, imposats per l'URSS. (entre els associats hi figuraven Serge Nigg i Michel Philippot).

Compongué les primeres cançons (donava especial importància a la música vocal i coral) sobre texts de Paul Verlaine, Jammes Gide i Tagore, i les següents, sobre Saint-John Perse, Mao Tse-tung (La llarga Marxa) i 2 Poemes d'Ho Chi Minh (1951). Altres obres vocals seves són l'Occasión, comèdia en un acte (1923), Le printemps au fond de la mer, per a cant i 10 instruments de vent, i la cantata Éloges. És autor de la música pel drama Judith, d'Hebbel, així com nombroses peces per a piano: Carillons i Neige, a 4 mans (1916-18), orquestrades després, tres sonatines (1926), 10 invencions (1928), 10 Basquaises (1951), Autoportraits, preludis, estudis i nocturns. Per a orquestra –i més per a conjunt instrumental- va escriure Fantasia, amb violoncel solista (1947), Ouverture Ille-deFrance (1955), Pastoral, Concertino, per a piano i instruments de vent (1957), Octophonies (1965) i, Sinfonietta només per a corda. La seva producció de cambra compren tres quartets i un trio de corda, un trio amb piano i una sonatina per a flauta i piano. Quasi tota l'obra referida, és inèdita o molt poc coneguda.


From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by razib.in