Mite fundacional

Un mite fundacional és el mite que explica els orígens d'un poble, ja sigui a partir de la creació del món, com de la fundació de l'assentament del centre de la pàtria o terra original.^[1] Usualment està lligat a un déu, heroi o rei mític que dona origen a la comunitat (s'anomena protoplast si és el primer ésser humà global i no solament local) i que és venerat o posat com a exemple de conducta. Aquesta figura actua com a vincle entre tots els membres d'aquella cultura.

L'època dels orígens acostuma a ser vista com una edat d'or, el triomf sobre el caos o la barbàrie que caracteritza els altres pobles o l'estat de la prehumanitat.^[2] Es lliga a un indret particular (ciutat, santuari...), que actua com a nucli mític o símbol localitzat de la figura fundadora. Sovint, aquest lloc té característiques especials, com barreja d'elements,^[3] ser el lloc d'encontre amb la divinitat o de record d'una gesta o bé estar en una situació concreta (el centre del món, per exemple). Un exemple de mite fundacional és la història de Ròmul i Rem.

No obstant això, no sempre els mites fundacionals d'una ciutat o nació són mites positius. Així, mentre trobem mites com la fundació de Roma o el cicle artúric, n'hi ha d'altres que mostren la fundació de la ciutat com degradant per la humanitat i on només es troba l'autèntica natura de la humanitat fora d'aquesta.^[4]