Objecte de Herbig-Haro

Imatges preses pel telescopi espacial Hubble de HH 24 (a dalt) i HH 32 (a baix)

Els objectes de Herbig-Haro (HH) són una categoria de nebuloses d'emissió dèbilment lluminoses, visibles a l'interior o a les vores de les regions formadores d'estrelles. Són petites nebulositats associats a estrelles noves, i es formen quan el gas expulsat per les estrelles joves xoca amb els núvols de gas i de pols a velocitats de diversos centenars de quilòmetres per segon.

Els objectes de Herbig-Haro són omnipresents en regions de formació d'estrelles, i se'n veuen sovint diversos al voltant d'una sola estrella, alineats al llarg del seu eix rotatori. La majoria es troben aproximadament a 1 parsec (3,26 anys llum) de l'estrella progenitora, tot i que alguns s'han observat a diversos parsecs de distància.

Els objectes de HH són fenòmens transitoris. Es calcula que aquests fenòmens tenen una durada relativament curta; l'existència d’objectes de HH arribaria de fet a unes desenes o com a màxim a uns centenars de milers d'anys, al final dels quals es dispersen en el medi interestel·lar sota l’acció del vent produït per les noves estrelles formades.

Les observacions fetes pel Telescopi Espacial Hubble (HST) han revelat que aquests objectes evolucionen ràpidament en pocs anys; es poden desenvolupar visiblement en escales de temps molt curtes mentre es mouen ràpidament sortint de la seva estrella progenitora entre els núvols de gas interestel·lar. Les observacions del telescopi espacial Hubble també revelen l'evolució complexa dels objectes de HH en alguns anys, ja que algunes parts de la nebulositat s’esvaeixen mentre que d’altres s’il·luminen en xocar amb el material més lent del medi interestel·lar.

Els objectes de HH van ser observats per primera vegada al final del segle xix per Sherburne Wesley Burnham, però no van ser reconeguts com un tipus distint de nebulosa d'emissió fins a la dècada del 1940. Els primers astrònoms a estudiar-los detalladament van ser l'estaunidenc George Herbig (de l'observatori Lick) i el mexicà Haro de Guillermo (de l'observatori de Tonantzitla), dels quals duen el nom. Herbig i Haro estaven treballant de forma independent en l'estudi de formació d'estrelles quan van analitzar per primera vegada els objectes i van reconèixer que eren un subproducte del procés de formació d'estrelles.

Tot i que els objectes de HH són fenòmens de longitud d'ona visibles, molts romanen invisibles en aquestes longituds d'ona a causa de la pols i el gas, i només es poden detectar en longituds d’ona infrarroja. Aquests objectes, quan s'observen prop de la longitud d'ona infraroja, s'anomenen «objectes de linea d'emissió d'hidrogen molecular» (en anglès, Molecular Hydrogen emission-line Object, MHOs).