Orde del Temple

Templers

Pauperes commilitones Christi Templique Salomonici Hierosolymitanis
Segell de l'Orde del Temple, amb dos cavallers sobre un únic cavall com a símbol de pobresa. Observem també: Sigillum Militum Xpisti (Segell dels soldats de Crist)
Tipus	militar i religiosa
Nom oficial	Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó
Nom oficial llatí	Pauperes Commilitones Christi Templique Solomonici
Altres noms	Orde del Temple, Pobres Cavallers de Crist
Hàbit	Túnica i mantell blancs amb la creu patent vermella al pit esquerre.
Lema	Non nobis, Domine, non nobis sed nomini tuo da gloriam - («No a nosaltres, Senyor, sinó al teu nom dona la glòria»)
Objectiu	Protecció dels pelegrins a Terra Santa; lluita contra els infidels
Fundació	Entre el 1118 i 23 de gener del 1120, Jerusalem per Hugues de Payens, Jofré de Saint-Omer i set cavallers més, amb el suport de sant Bernat de Claravall
Aprovat per	Concili de Troyes, en 1129 (confirmada per Innocenci II el 1139)
Regla	Regla llatina de sant Bernat de Claravall i Hugues de Payns, 1128
Patrons	Sant Bernat de Claravall
Supressió	22 de març del 1312 per Climent V
Primera fundació	Mont del Temple, a la mesquita d'al-Aqsa, 1120
Fundacions destacades	Castell Pelegrí (Israel), Tomar (Portugal), Ponferrada
Fundacions a terres de parla catalana	Castell de Gardeny (Lleida), Santa Maria del Palau (Barcelona), Montsó, Santa Maria dels Àngels (Horta de Sant Joan), Miravet, Peníscola
Persones destacades	Hugues de Payens, Jacques de Molay, Dalmau de Creixell, Arnau de Torroja, fra Dalmau de Rocabertí

L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (llatí: Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici), també anomenat l’Orde del Temple (Ordre du Temple en francès) en el qual els seus membres són normalment coneguts com a cavallers templers (templiers en francès), va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana.^[1] Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la Primera Croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta. L'orde va ser reconegut pel patriarca llatí de Jerusalem, Garmond de Picquigny, qui els va imposar com a regla la dels canonges agustinians del Sant Sepulcre.

Aprovat oficialment per l'Església Catòlica el 1129, durant el Concili de Troyes (celebrat a la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que participaren en les croades.^[2] Els membres no combatents de l'orde van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, fins i tot, noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva del banc modern.^[3][4] Alhora, l'orde també va edificar una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.

L'èxit dels templers es troba estretament vinculat a les croades. La pèrdua de Terra Santa va suposar la desaparició dels suports a l'orde i, a banda d'això, els rumors generats al voltant de la cerimònia secreta d'iniciació dels templers van crear una gran desconfiança. Felip IV de França, fortament endeutat amb l'orde i preocupat pel seu poder, va començar a pressionar el papa Climent V amb l'objectiu que prengués mesures contra els seus membres. El 1307, un gran nombre de templers van ser detinguts, forçats a confessar sota tortura i cremats en la foguera.^[5] Finalment, el 1312, Climent V va cedir a les pressions de Felip el Bell i va dissoldre l'orde.