La paret seca o pedra seca, i també pedra en sec,[1] és una tècnica de construcció tradicional i popular que es fa a partir de pedres encaixades sense l'ús de cap tipus d'argamassa per unir-les, només sorra seca per acabar d'omplir els buits que hi puguin quedar. D'aquí el seu nom: com que no s'ha usat cap pasta, la paret és seca. Als pobles de secà, els marges de pedres apilades escalonen les muntanyes, divideixen les planes i enfeixen el paisatge.[2]
Amb el terme pedra seca es fa referència a la manera en què és emprada la pedra en la construcció, més que no pas a la seua naturalesa geològica o química. Les peces de roca, tallades o no, s'encaixen convenientment per construir estructures sense necessitat d'argamassa, ciment o pasta per unir-les, simplement es duu a terme mitjançant la tècnica: la correcta disposició, el màxim contacte entre les peces, l'ús de pedres de diferents mides i de reble als llocs exactes, i l'efecte de la mateixa gravetat.
Apareix com a tècnica constructiva, no només per tota la conca mediterrània sinó a llocs d'arreu del món amb abundància de pedra, i s'ha usat des de l'època prehistòrica i antiga (en construccions com ara els dòlmens, especialment els de corredor, els talaiots i les navetes de Menorca, les ruïnes maies de Lubaantún, a Belize i algunes estructures de Micenes, fins avui en dia, passant per l'època medieval (castells, murs, muralles, ponts, etc.).
Les característiques constructives bàsicament estan determinades pel lligam amb una economia autosuficient, amb un terreny rocallós, amb l'ús de materials de l'entorn immediat i amb l'ús d'una tecnologia elemental assolida a nivell popular i transmesa a través de l'experiència. A més, aquesta tècnica usa pedres de dimensions més aviat reduïdes i amb poca elaboració prèvia i les construccions també són de mida reduïda a causa de les limitacions de la tècnica.[3]
Malgrat que la pràctica d'aquesta tècnica de construcció estava en risc de desaparèixer per la falta de relleu generacional a causa d'unes males condicions laborals dels professionals que se n'ocupen (margenadors i picapedrers),[4] diverses entitats i professionals de la construcció de murs sense ciment reivindiquen la preservació d'aquesta tècnica com a valor patrimonial i model de desenvolupament en zones rurals sensibilitzant la població i les institucions per mitjà de d'activitats, jornades i tallers.[2]