Dades | |
---|---|
Tipus | partit polític |
Ideologia | tradicionalisme |
Història | |
Creació | 1888 |
Fundador | Ramón Nocedal y Romea |
Data de dissolució o abolició | 1932 |
El Partit Integrista[1] o Partit Catòlic Nacional[2][3][4][5] va ser un partit polític de caràcter reaccionari fundat en 1888[6] per Ramón Nocedal després de l'escissió de la branca de l'integrisme del Partit Carlista, per considerar que el pretendent Carles VII sostenia una actitud conciliadora amb el liberalisme.[7][8] Durant la Segona República, en 1932, va tornar al si del carlisme, unint-se a la Comunió Tradicionalista dirigida per Alfons Carles de Borbó.[2][9]
El seu mitjà de difusió va ser el periòdic El Siglo Futuro,[10][8] des del qual Ramón Nocedal acusà el pretendent Don Carles de «trair les essències del Carlisme».[11] El partit s'oposava al parlamentarisme i, segons Ramón Nocedal, «no és [era] un partit com els altres, no aspirem a ser ministres».[3] L'integrisme va ser descrit com «una mena de fanatisme polític, que no admetia coalicions ni concessions partidistes».[3] El seu programa es va estructurar entorn de l'anomenat «Manifest de Burgos».[12][13] Inspirant la seva doctrina en el Syllabus del papa Pius IX, en 1902 van publicar un escrit en el qual van afirmar: «Volem la unitat catòlica amb totes les seves conseqüències... Tenim per aborrecibles la llibertat de consciència, la llibertat dels cultes... Volem lluitar contra el liberalisme, el progrés i la civilització moderna».[14]
La formació va tenir un important bastió en la localitat guipuscoana d'Azpeitia.[15] Després de la mort de Nocedal en 1907, el lideratge va recaure en Juan Olazábal Ramery.[15] A les províncies basques, ja al segle xx, també foren membres del partit polítics com José Salazar, José María González de Echavarri, Antonio María Murua Rodríguez, José María Juaristi, Antonio Aldama y Mendívil, José Sánchez Marco, Manuel Senante y Martínez[16] o Ladislao Zavala Echaide.[17]
El 1906 es va produir la reconciliació entre carlins i integristes, manifestada en una abraçada entre Ramon Nocedal i Juan Vázquez de Mella a Tafalla. Amb ella van desaparèixer, segons el prevere català integrista Gaietà Soler, els recels que sobre la doctrina carlista podia haver tingut l'integrisme.[18]