Secessio plebis

Secessio plebis (Secessió o separació dels plebeus) era l'acció, per part dels plebeus romans, similar a una vaga general portada a l'extrem, en el context de les lluites de poder entre plebeus i patricis (conflicte de les ordres) durant el període de la República Romana. Alguns expliquen aquestes secessions ja sigui entre les primeres vagues de la història.^[1][2] o com una forma primerenca de vaga general.^[3]

Originalment, només els patricis tenien tots els drets propis dels ciutadans romans. Per exemple, només ells podien ser elegits per a exercir els diferents càrrecs d'“elecció popular” en la magistratura de Roma (qüestors, tribuns, cònsols, etc.). Atès que l'acompliment d'aquestes funcions era el camí usual per arribar al Senat romà, l'exclusió dels plebeus significava que ells estaven, en la pràctica, exclosos de la totalitat de posicions de poder o influència en la vida política i legislativa de la República (estant fins i tot prohibit el matrimoni entre patricis i plebeus), a pesar que, com a ciutadans romans, en tenien les obligacions (vegeu cursus honorum).

Durant una secessió, els plebeus simplement deixaven de dur a terme les seves responsabilitats i/o treballs “en massa”. Atès que ells eren els qui mantenien la ciutat funcionant, aquesta “vaga” significava que Roma es paralitzava. Addicionalment, els plebeus abandonaven la ciutat i anunciaven la seva intenció de formar una nova comunitat als afores de Roma.

Diferents autors tenen diferents percepcions de quantes secessions van ocórrer, començant en 494 aC Per exemple, mentre Titus Livi reconeix diverses secessions (vegeu-ho més avall), Scullard suggereix que "la tradició recorda cinc secessions entre 494 aC i, 287 aC, no totes són històriques i molts dels seus detalls són falsos..."^[4] La secessió de 287 aC es va convertir en una de les grans fites de la història constitucional europea, atès que va establir el caràcter vàlid o de norma jurídica del plebiscit similar al referèndum, posant les bases del mecanisme fonamental de consulta a la voluntat ciutadana que regeix en el present.^[5]