Segon teorema de Shannon

En teoria de la informació, el segon teorema de Shannon anomenat també de "teorema de codificació de canal", o simplement teorema de Shannon, és un teorema matemàtic enunciat per Claude Shannon, que mostra que és possible transmetre dades discretes (informació digital) gairebé sense errors sobre un mateix canal sorollós, a un règim màxim computable. Se'l coneix simplement com "teorema de Shannon" (tot i que és el segon), ja que aquest teorema conjuntament amb l'obra de Claude Shannon sobre la teoria de la informació, van tenir una importància fonamental en la teoria de la informació, oferint amples aplicacions en els dominis de les telecomunicacions i en els principis emprat per a l'emmagatzematge d'informació.^[1]

El límit de Shannon o la capacitat de Shannon d'un canal de comunicacions és la velocitat teòrica màxima de transferència d'informació del canal, per a un nivell de soroll determinat, que és el màxim fixat en la quantitat de símbols per segon que poden ser transferits a través d'aquesta connexió amb soroll. Aquest enunciat publicat per Claude Shannon el 1948 es va basar sobre treballs anteriors de Harry Nyquist i Ralph Hartley. La primera prova rigorosa va ser establerta per Amiel Feinstein el 1954.^[1]