Teatre de l'absurd

El teatre de l'absurd és un gènere teatral per un grup vague escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle xx. S'inspiren, entre d'altres en l'obra de l'escriptor austrohongarès Franz Kafka (1883-1924), l'existencialisme i el surrealisme.^[1] Es situa en el postguerra, quan filòsofs i artistes, en descobrir les atrocitats d'Auschwitz, van perdre la creença en un sentit de l'acció humana o una esperança d'un món millor.^[2] No se'ls pot considerar com una escola, però «són identificables en el propòsit de destruir les convencions de la tècnica escènica i per mostrar sovint la lluita inútil de l'home en intentar de comprendre la irracionalitat d'allò que el volta.»^[3]

Els autors abandonen deliberadament la tradicions de la trama dramàtica i rebutjen l'estructura narrativa i el llenguatge lògic linear. Presenten una successió de situacions, relacionades per una feble i efímera traça (un estat d'ànim o una emoció), sense posar un problema a la introducció, desenvollupar-lo i resoldre'l en el final.

El teatre de l'absurd es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense acció, trama lògica o psicològica aparents.^[4] Si en el passat aquest tipus de teatre era només portador de dramatisme, recentment el públic ha descobert també el seu vessant tragicòmic.

Escriptors del teatre de l'absurd destacables són Samuel Beckett, Jean Genet, Eugène Ionesco,^[5] Tom Stoppard, Arthur Adamov, Harold Pinter, Stanislav Stratiev, Manuel de Pedrolo^[6] i Alfred Jarry.^[7]

Molts veuen el teatre de l'absurd com obres sense explicacions lògiques i sense sentit. Se'n ressalta la incongruència entre el pensament i els fets, així com la incoherència entre les ideologies i els actes. Els personatges tenen un gran obstacle per expressar-se i comunicar-se entre ells mateixos constantment. En les obres, definitivament el decorat i les escenografies (amb els objectes i els accessoris) tenen un paper molt important com a contrast amb el contingut d'aquestes, perquè presenten imaginàriament la realitat dels missatges que es pretenen portar. Es presenta tot en un marc d'un món buit i amb objectes molt pesats que acaben dominant els personatges. Toca temes molt importants, relacionats, per exemple, amb com susceptible es trobava la civilització després d'una gran batalla com va ser la segona guerra mundial. Es percep a través dels personatges la desorganització que existia fins a en la manera de comunicar-se uns amb uns altres. Sovint no hi havia un punt d'acord entre totes les parts, però si un abús de poder, on els rics i poderosos atropellaven els més febles i als quals menys possibilitats tenien per sobreviure davant tant caos i confusió. L'interessant del teatre de l'absurd és que no dona les respostes que el públic espera, o les que creiem que anem a esperar, sinó que ens deixa a nosaltres la interpretació i l'anàlisi de cadascuna de les seves obres.