Tenebre

Tenebre

Tenebrae
Fitxa
Direcció	Dario Argento
Protagonistes	Anthony Franciosa John Saxon Daria Nicolodi Mirella D'Angelo Veronica Lario Ania Pieroni Eva Robin's Carola Stagnaro John Steiner Lara Wendel Giuliano Gemma Mirella Banti Ennio Girolami Marino Masè Fulvio Mingozzi Giampaolo Saccarola Dario Argento Lamberto Bava Michele Soavi
Producció	Claudio Argento
Guió	Dario Argento
Música	Claudio Simonetti
Fotografia	Luciano Tovoli
Muntatge	Franco Fraticelli
Distribuïdor	Titanus
Dades i xifres
País d'origen	Itàlia
Estrena	28 octubre 1982
Durada	110 min i 99 min
Idioma original	italià anglès castellà
Rodatge	Europa
Color	en color
Descripció
Gènere	cinema de terror i cinema LGBT
Qualificació MPAA	R
Tema	assassí en sèrie
Lloc de la narració	Roma

Tenebrae o Tenebre és una pel·lícula italiana de les considerades que corresponen al giallo, de 1982 i amb guió i direcció de Dario Argento. La pel·lícula és protagonitzada per Anthony Franciosa com l'autor estatunidenc Peter Neal, qui – mentre es troba a Roma promocionant la seva última novel·la de misteri i assassinat – es veu embolicat en la cerca d'un assassí en sèrie que podria haver-se inspirat per matar en la seva novel·la. John Saxon i Daria Nicolodi interpreten a l'agent i assistent de Neal, mentre que Giuliano Gemma i Carola Stagnaro apareixen com a detectius que investiguen els assassinats. John Steiner, Veronica Lario i Mirella D'Angelo també apareixen en rols menors. La pel·lícula ha estat descrita com una exploració de temes de dualisme i l'aberració sexual, i té forts elements metaficciónals; alguns comentaristes consideren que Tenebrae és una reacció directa de Argento a la crítica del seu treball anterior, especialment les seves representacions d'assassinats de dones belles.

Després que Argento hagués experimentat amb l'horror sobrenatural pur de Suspiria (1977) i Inferno (1980), Tenebrae va representar el retorn del realitzador al giallo, un subgènere de terror, que havia ajudat a popularitzar en els 70s. Argento es va inspirar en una sèrie d'incidents en els quals un fanàtic obsessionat va trucar al director criticant els efectes psicològics perjudicials del seu treball anterior. Les trucades telefòniques van culminar en amenaces de mort cap a Argento, qui va canalitzar l'experiència cap a la redacció de Tenebrae. El director també volia explorar la falta de sentit dels assassinats que havia presenciat i escoltat durant la seva estada a Los Angeles en 1980, i el seu sentiment en aquest moment que el veritable horror provenia d'aquells que volien «matar per res».^[1]

Rodada a Roma i a Elios Studios, Tenebrae va utilitzar llocs i conjunts d'aspecte principalment modern per a ajudar a Argento a adonar-se de la seva intenció que la pel·lícula reflecteixi un futur pròxim amb una població disminuïda; el director no va filmar cap de les fites històriques que usualment apareixen a pel·lícules ambientades a Roma. Usant al director de fotografia Luciano Tovoli, Argento també pretenia que la pel·lícula simulés la il·luminació rígida i realista presentada en les sèries de televisió policíaques en aquest moment; el dissenyador de producció Giuseppe Bassa va crear ambients de suport freds i austers, amb angles aguts i espais modernistes. Diversos exmembres de la banda de rock italiana Goblin va proporcionar la música de Tenebrae, un score pesat de sintetitzador inspirada en la música rock i disco.

Tenebrae va ser un èxit modest a Itàlia; va arribar als teatres amb poca controvèrsia després que Argento va fer talls a una de les escenes més violentes. No obstant això, al Regne Unit, es va agregar a la infame llista de «video nasty» i es va prohibir la seva venda fins a 1999. La distribució en cinemes de la pel·lícula als Estats Units es va retardar fins a 1984, quan va ser estrenada en una versió fortament censurada sota el títol Unsane. Després de diversos talls, Tenebrae va rebre una recepció crítica en la seva majoria negativa, però la versió original, completament restaurada, més tard es va tornar àmpliament disponible per a la seva revaluació; és considerat per alguns com un dels millors thrillers d’Argento. El crític de cinema i autor Maitland McDonagh ha dit que és «en molts aspectes [...] la millor pel·lícula que ha fet Argento».^[2]