Trio per a piano

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Un trio per a piano és un grup format per un piano i dos altres instruments, que solen ser un violí i un violoncel, o una obra musical escrita per a aquest grup. És una de les formacions més comunes en la música de cambra clàssica. El terme també pot al·ludir a un grup de música que toqui regularment aquest repertori.

Durant el Classicisme, el trio per a piano va patir una profunda transformació de la mà de Haydn, aportant diferents matisos i contrasts al conjunt, agregant en algunes ocasions veus o instruments com la flauta.

En mans de Mozart, el tradicional tractament dels instruments, en què el diàleg entre piano i violí és la base de l'estructura estant el violoncel relegat a un paper secundari de doblatge de la mà esquerra del piano, passa a convertir-se en un actor vital i participatiu, com queda demostrat en les seves últimes aportacions al gènere.

Queda constància també en l'obra mozartiana una aportació única al gènere, combinant el clarinet i la viola amb el piano, fixant un precedent per a futures experimentacions, com més tard faria Brahms amb el seu trio amb clarinet, violoncel i piano en La menor.

En mans de Beethoven, el trio per a piano assenta precedents per a tota una generació de futurs compositors, arribant a convertir-se, juntament amb el quartet de corda en un vehicle ideal per a la sensibilitat romàntica, com demostren el seus trios "Fantasma" Op. 70 n. 1^[1] i "Archiduque" Op. 97, i en el cas de Schubert els trios D 898 i D 929.